Es naturalitzen discursos discriminatoris i “ningú no fa res”. És una frase que s’escola amb facilitat i que no és certa. En el cas concret de la islamofòbia, per exemple, a Catalunya, la denúncia està començant a ser una praxi habitual tot i que ens movem encara en un panorama d’infradenúncia per por a represàlies o desconeixement. S’ha creat un Observatori de la Islamofòbia a Catalunya (ODIC) que centralitza les denúncies que tinguin lloc al territori català, especialment el que anomenen islamofòbia de carrer o islamofòbia “trivial”. Tot acte de discriminació, però també actituds hostils o perjudicis exercits per una persona pel fet de ser musulmana i percebuda com a tal poden ser objecte de denúncia, així com discursos que fomenten o normalitzen aquestes pràctiques. El nou informe sobre la islamofòbia que s’acaba de publicar deixa palès que “res no fa predir que, en els pròxims anys, l'espectre de la islamofòbia deixi d'amenaçar les societats europees. L’any 2021 no ens ha portat cap canvi de paradigma, cap punt d'inflexió, cap millora significativa, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat i de la Unió”, constaten. De fet, l’informe demostra com els discursos discriminatoris explícits que emanen dels partits d’extrema dreta es troben cada cop més naturalitzats, i condicionen els debats públics que prenen protagonisme als parlaments i mitjans de comunicació. En el cas espanyol, l’arribada de VOX a governs autonòmics com ara Castella i Lleó sembla l’avantsala de futures coalicions de govern encara més ambicioses; a altres països de la Unió, com ara Hongria, Polònia o Eslovènia, aquest discurs ja ha assumit responsabilitats de govern. Els clixés contra la diversitat, per tant, s’han institucionalitzat. 

És un encert que aquest informe expliciti que la islamofòbia no és únicament “un plec de principis abstractes que imposen estigmes sobre determinats col·lectius”. És, per contra, un dispositiu de racialització d’aquests mateixos col·lectius, i configura i justifica així un conjunt de discriminacions que pateixen els musulmans, sospitosos no tant per allò que fan o deixen de fer sinó en el fons per allò que són. Et discrimino pel que ets, no pel que fas. L’informe és partidari de potenciar les denúncies per trencar impunitats establertes. La visibilització i la denúncia són poderosos mecanismes d’empoderament. Assistim a una presa de consciència, en particular per part dels membres de les comunitats musulmanes d’Europa, que estan sent víctimes d’un conjunt específic de discriminacions per raó de la seva confessió religiosa.

Els mecanismes efectius per lluitar contra xacres discriminatòries poden ser, a part de l’evident tasca educativa, ètica, cívica i de sentit comú, crear manuals de bones pràctiques i sancions estrictes als infractors en una lluita que, sense aquesta implicació, està condemnada a restar residual. El SAFI (Stop als Fenòmens Islamòfobs) i les associacions contra el racisme fan la seva feina. Erradicar la idea falsa que l’islam és una religió forana, migrant i sense arrels catalanes no és exclusivitat d’ells. Les administracions, els mitjans de comunicació, l’escola i també les altres religions hi tenen molt a dir.