Sosté el savi mallorquí Amengual que avui tot sembla girar entorn de l’individu: en molts d’aspectes pareix haver-se convertit en el valor bàsic. Tot està al seu servei, des de la política a la lluita per la llibertat, la dignitat, la igualtat. L’individu es reclou i aquest tancament du a l’individualisme, més basat en la independència i no tant en l’autonomia, o fins i tot en l’aïllament i la soledat. Atomització, argumenta el filòsof Gabriel Amengual a La religió en temps de nihilisme (Cruïlla-Fundació Joan Maragall). Aquest catedràtic vincula l’individualisme amb la manca de responsabilitat: la despersonalització té com a conseqüència la irresponsabilitat. De la moral del camell, carregat de deures i obligacions, hem passat a la moral del camaleó (Adela Cortina), el comportament del qual consisteix només a adaptar-se al medi.

L’individualisme ha passat de ser una actitud vital que destaca la importància de l’individu enfront del grup o la societat a convertir-se en un dogma: els drets de l’individu s’erigeixen com a valor suprem i l’impuls del liberalisme ha empès aquesta teoria fins a límits que anul·len el valor de la col·lectivitat, considerada com una rèmora marxista o fins i tot eclesial, perquè en la lluita contra l’individualisme comunisme i religions es troben molt a prop. És el cant al “jo”, la celebració del “self”. Els “selfies” davant del retrat col·lectiu, el “jo” per sobre del “nosaltres”. Un exemple radical és la gent que es casa amb si mateixa. En la seva darrera accepció, l’individualisme és la dissolució de la persona, que queda atomitzada i despersonalitzada. L’individu s’absolutitza i es referma com a poder social en els poderosos o, adverteix el canonge mallorquí Amengual, es cau en l’autocentrament, el narcisisme, l’hedonisme.

Els filòsofs antics deien que les persones tenim dues facultats, nous i orexis, intel·ligència i desig. En parla Josep Lluís Micó al seu Absolut digital (Pamsa), quan recorda que la “intel·ligència ens posa en contacte amb la veritat; la segona, amb el bé. L’enteniment és receptiu, però l’anhel és dinàmic, i en l’era digital, també impacient”.

Ni l’individualisme sol ens salva ni la dissolució en un col·lectivisme naïf ens redimeix

Igor Grossmann i Michael Varnum de la Universitat de Waterloo (Canadà) i de la Universitat Estatal d’Arizona (EUA), han publicat un estudi sobre individualisme on conclouen que és un fenomen creixent caracteritzat per persones cada cop menys condicionades pels llaços familiars, el deure o el conformisme. Sostenen que el que ens fa més individualistes és la nostra feina. Els noms de les persones cada vegada són més singulars i no compostos (abans els nens i nenes tenien noms compostos, per exemple per recordar algú de la família). Hi ha una voluntat d’autonomia envers la tradició i les arrels.

El Renaixement va dur l’individualisme, i el protestantisme el va potenciar amb la vivència personal i sense mediacions de la fe. Ni l’individualisme sol ens salva ni la dissolució en un col·lectivisme naïf ens redimeix.  

L’individu és una meravella, però l’individu no és res sense els altres. La màxima sartriana de “l’infern són els altres” oblida un petit detall. Sense els altres, no hi seríem. Sense els altres, no som. L’excés d’individualisme empobreix la societat, la fa més tancada, rancorosa, desconfiada, gris. Brillem gràcies a la llum dels altres, no només per la nostra força, per fabulosa que ens sembli. Nosaltres no és un “no als altres”, en paraules de Francesc Torralba. Que així no sigui.

Míriam Díez
opinió L’agnosticisme de Neruda Míriam Díez
Míriam Díez
opinió Déu a les xarxes socials Míriam Díez