El cineasta polonès Krzysztof Kieslowski tenia por del futur. Potser per això les seves pel·lícules, que es poden veure a la Filmoteca de Catalunya aquests dies, acompanyades d’una exposició de cartells, destil·len aquesta inquietud vital i aquesta angoixa que el va acompanyar sempre. El més suggerent del seu cinema, tediós i lent per algun dels meus amics, però impactant i revelador per mi, és que et fa veure els patrons de l’ànima humana en què es barregen l’orgull, la traïció i l’obediència amb la voluntat de créixer, la curiositat i l’anhel d’una plenitud que mai no arriba. L’amor, la mort i la llibertat eren els seus horitzons.

Se’l coneix pels Tres colors (Blanc, Blau, Vermell) i pel Decàleg, però també és l’artífex de la deliciosa i desconcertant La doble vida de Verònica.

Aquest director es va morir a la fatídica edat de 54 anys i està enterrat al cementiri de Powazki. Kieslowski aparentment és mort i no en té ja, de futur, però és mentida. El seu futur és l’evocació que martelleja a cada vell i nou espectador que es deixa tocar per la seva obra. Si aneu aquests dies al cinema, no estareu sols, perquè la seva atracció continua i creix.

La seva delicadesa el va dur a reflexions sobre la intimitat, perquè ell era un observador, però no de tot: hi ha espais en què ningú no ha d’entrar, confessava

Aquest polonès amb una retirada física al també magistral Samuel Beckett era raonablement feliç amb molt de cafè, llibres i tabac. Havia viscut 40 trasllats, sobretot de petit quan el pare, mecànic, buscava feina, i aquest garbuix geogràfic confessa que el va influir molt. Quan es va morir, va ser aclamat com un dels darrers moralistes que el cinema ha ofert.

La seva trajectòria vital inicia amb el teatre i desemboca en el cinema i és una biografia trenada per fracassos, un fet que confereix a la seva obra versemblança i impacte vital. Li va costar molt ser admès a l’escola de cinema, i l’èxit pòstum que ara conrea no sempre va ser visible durant la seva existència. La seva delicadesa el va dur a reflexions sobre la intimitat (no veureu imatges d’algú morint, delirant, drogant-se) perquè ell era un observador, però no de tot: hi ha espais en què ningú no ha d’entrar, confessava.

Aquestes pel·lícules acupuntura (prems una zona i et connecta amb l’arrel del problema) són un estímul per a la reflexió en pena canícula, pel·lícules de la freda i comunista Polònia que ara es veuen al multiètnic i bulliciós Raval. Són un clam ètic (què hauries fet tu en una situació anàloga?) que t’acompanyen sense destorbar i t’impulsen a l’acció. Això sí que té futur, del tot.