El running ha substituït el jogging o el footing, però en el fons és el mateix: córrer. Anàlogament, gravar o rodar es fa servir ara per filmar. El meu avi en deia filmar, de realitzar imatges en vídeo. I la Filmoteca de Catalunya té justament aquest nom, recuperant aquesta arrel. Filmar és el que ha fet la directora austríaca Ruth Bekermann, a qui se li ha dedicat una retrospectiva dins del 21è Festival de Cinema Jueu. Bekermann va presentar amb elegància i contenció la gens fàcil pel·lícula Homemad(e) i va estar acompanyada pel director de la Filmoteca, Esteve Riambau, que va destacar el detallisme i el rigor de la cineasta. En paraules dels programadors, Bekermann “afronta el passat per construir el present".
En efecte, la documentalista ha agafat la càmera i ha sortit al seu carrer, a Viena, i la pel·lícula no és més que tot el que es cou en com a màxim 200 metres des de la perspectiva de casa seva. I, naturalment, passa tota una vida. Des de l’aparent conversa de cafè s’acaba evocant l’Holocaust, i amb l’excusa de preguntar sobre menjar persa es presenta tota una filosofia de vida i de feina. Personatges del carrer s’exposen a l’ull fílmic de la Bekermann i parlen, ploren, riuen, fumen, critiquen. I callen. Els silencis ―que ella fa durar en temps real i per tant incomoden― són clau. La vida no és només parlar atabaladament. Els carrers i les places abans eren per als locals, per a la gent que hi vivia i transitava. La gran queixa és que han passat a ser de ningú, dels passavolants, dels turistes. Al cafè no hi vas a fer un cafè. T’hi deixes caure per llegir, enraonar o per viure la teva soledat d’una altra manera, li diuen a la directora. Homemade vol dir “fet a casa”, però sense la “e” final també vol dir “casa de bojos”, i naturalment ella juga amb la confusió.
Filmar l’inefable és fer de Dreyer, Bresson o Ozu: copsar què hi ha en l’ànima humana que sempre busca. Alguns hi donen una possible via espiritual. Altres en dubten. Però no la neguen
La Filmoteca és un espai únic per a aquest tipus de pel·lícules, directors i col·loquis. Ara aviat hi desembarcarà la Mostra de Cinema Espiritual (15-20 novembre), i enguany un dels autors que tractarà seran les visions japoneses de Yasujirō Ozu, amb la seva particular manera de mirar el món: situa la càmera a 90 cm de terra, a l’altura d’un tatami o llit japonès. Disposar d’un festival de pel·lícules i documentals espirituals durant 15 dies permet que des de sales de petits pobles fins a totes les presons catalanes, centres de menors, universitats, centres cívics, locals parroquials, teatres i sales de cinema comercial o alternatiu puguin acollir debats entorn de pel·lícules que tenen algun element que transcendeix i que dibuixa la pregunta pel sentit de la vida. No es tracta de sessions catequètiques o pel·lícules bíbliques. Filmar l’inefable és fer de Dreyer, Bresson o Ozu: copsar què hi ha en l’ànima humana que sempre busca. Alguns hi donen una possible via espiritual. Altres en dubten. Però no la neguen. Aquests festivals són també una oportunitat perquè la gent jove participi i conegui altres cultures. És per això que els presentadors dels debats són de diferents tradicions i conviccions religioses, i de diferents edats.
El cinema fa parlar les persones. Als més joves els fa veure que no tot és nou i que la història pesa i sovint és una llosa que no es pot desprendre fàcilment. Als vells, escoltar l’estupefacció dels joves davant de l’incomprensible (l’extermini, per exemple) és un bri d’esperança en panorames tèrbols i incerts. El cinema ja està essent receptat a Canadà a persones amb problemes psicològics. El cinema és terapèutic i una potent eina de diàleg intercultural. Més recursos i atenció per al cinema poden fer miracles.