Ni sexe, ni política, ni religió. Són temes que en un conegut espai d’esdeveniments tecnològics del centre de Barcelona no es poden tocar. No pots llogar l’espai per parlar d’aquests temes vetats. I, malgrat tot, són aspectes nuclears i que marquen la vida de milers de persones. La religió no és una esfera sectorial com poden ser l'educació o la salut. El periodista expert en religió Jordi Llisterri afirma que “els partits polítics no tenen relat sobre el fet religiós”. La religió apareix indirectament i “no ha mort”, sinó que "travessa múltiples dimensions de la societat catalana”, afegeix.

Els candidats Ada Colau, Joaquim Forn, Manuel Valls, Ernest Maragall, Jaume Collboni i Josep Bou s’han destapat i han parlat de religió en el marc de les properes eleccions municipals. Potser ells tenen poca o gens de fe. Però no ignoren que els seus ciutadans poden ser fervorosos creients.

Els candidats i candidates a l’alcaldia de Barcelona han respost sobre què pensen sobre el fet religiós, sobre mesquites, la Sagrada Família, el model d’integració que tenen... El llibre Déu a Barcelona. Sis alcaldables i el fet religiós, editat per Claret, llença respostes sobre com gestionarien el fet religiós els candidats en un panorama que, només a Barcelona, consisteix en 23 confessions religioses i 563 centres de culte: 242 de catòlics, 200 d'evangèlics, 29 de musulmans, 27 de budistes, 16 de Testimonis de Jehovà i d’altres, segons dades de l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona. La Generalitat ofereix un quadre de Catalunya consistent en un 58% de població que es considera catòlica, un 16% atea, un 11’9% agnòstica, un 4’8% musulmana i un 3% evangèlica. Un 46% dels catalans es consideren “molt” o “bastant” espirituals.

Els candidats Ada Colau, Joaquim Forn, Manuel Valls, Ernest Maragall, Jaume Collboni i Josep Bou s’han destapat i han parlat de religió en el marc de les properes eleccions municipals. Potser ells tenen poca o gens de fe. Però no ignoren que els seus ciutadans poden ser fervorosos creients

En el llibre de Paris Grau i Jordi Roigé, Ada Colau afirma que “s’ha de ser valent” i fer “polítiques públiques en relació amb la diversitat religiosa” i aplicaria la “neutralitat compensatòria” d’Holanda. Segons aquest model, l’Estat ha de ser neutral i aconfessional pel que fa a les religions, però com que la religió és important, els poders públics haurien de tendir cap a l’equiparació del tracte envers totes les confessions religioses, compensar les desigualtats i garantir l’exercici efectiu de la llibertat religiosa. Joaquim Forn, per exemple, des de Soto del Real, creu que “La Monumental no és el lloc ni l’espai per a la mesquita de Barcelona”, i després d’afirmar “jo soc catòlic”, veu en la fe “una manera de trobar el sentit a la vida”. Manuel Valls, amb el bagatge francès, veu que el “laïcisme no és contra la religió, sinó que és una manera de protegir la llibertat de consciència de tots els membres de la societat”. Ernest Maragall considera que és el moment que l’Ajuntament de Barcelona “repensi” quina relació “vol tenir” amb l’Església i Jaume Collboni és del parer que “no cal” una gran mesquita a Barcelona i confessa que ell és de “Nadal” i no de “festa d’hivern”. Josep Bou és taxatiu i defensa que la única religió que ha de tenir finançament públic és la catòlica, perquè “és una inversió extraordinària en edificis, educació, hospitals...”.

En política s’ha de tenir estómac, cintura, però també fe, fe i confiança en un sistema que cada cop està més desacreditat i genera recel. A part d’aquesta fe en la política, els mateixos polítics que es presenten per ser alcaldes de les ciutats com Barcelona no poden prescindir del factor religiós. És igual si ells són ateus. Els seus votants, molts, no. La fe és, per tant, una protagonista més de la campanya. Segons com enfoquin alguns aspectes sobre laïcitat, diversitat religiosa o convivència, alguns electors votaran uns o uns altres.

Míriam Díez
Opinió Ecojustícia i abraçar arbres Míriam Díez