A la gent senzilla, els càrrecs els pesen més. Senzilla no és equivalent a simple. Lluís Francesc Ladaria i Ferrer (Manacor, 1944) és el cinquè cardenal mallorquí de la història després que als dos darrers segles el Papa no n’hagi creat ni un a l’illa. El pare Ladaria és humil, però altament competent i dotat d’una extraordinària intel·ligència i finor. Té prou cintura per al càrrec difícil que ocupa —la vigilància de la ortodòxia teològica— i prou cor i sensatesa per torejar totes les contrarietats i crítiques que ha d’afrontar, començant pels cardenals díscols que estan en desacord amb el papa Francesc.

Un cardenal és bàsicament un assessor del Papa; és un actiu elector de pontífexs, però també pot arribar a ser Papa. Tècnicament, doncs, Ladaria podria arribar a ser escollit Papa. Ara al món, dels 226 cardenals actuals, 125 són electors, 101 no són electors (els de més de 80 anys). I Ladaria n’és un, dels electors. Espanya en té 15, cinc d’electors i 10 que no ho són. De fet, és el tercer país del món amb més cardenals, després d’Itàlia, que en té, orgullosa, 44, i dels Estats Units. Un cardenal és la més alta dignitat eclesiàstica, salvant el Papa, naturalment. Al pare Ladaria, que és cardenal i ara hauria de referir-me a ell com a “Eminentissima e Reverendissima”, el conec de quan era professor de teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, on ell vivia i treballava i on vaig anar a parar per fer el doctorat.

El pare Ladaria era el típic professor brillant que tothom volia escollir com a director de tesi. El caracteritzava aquella exigència tan característica dels jesuïtes: ferma, de vegades rígida, però amb un somriure desarmant i una bonhomia que et seduïa. Sempre que he volgut demanar alguna cosa al pare Ladaria, avui eminència, ho he fet amb un punt de respecte, però sabent que hi és i que, si pot, respondrà. El fins ara arquebisbe i jesuïta mallorquí és el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i presideix la Pontifícia Comissió Bíblica i la Comissió Teològica Internacional. No és una persona que estimi els focus, i li deu ser molt feixuc el pes del cardenalat i els periodistes rondant i preguntant-li sobre el Papa i el sursuncorda. Ho deu evitar.

Recordo una entrevista que li vaig fer sobre els llimbs. Sí, els qui ens dediquem al periodisme religiós fem entrevistes sobre els llimbs; el “limbo”, com en dèiem abans, era singular i castellà, però en català ho hem fet més extens i plural. D’aquella entrevista, que vam tenir en un dels típics locutoris de la Universitat, en recordo molt bé el to, afable i distès, i el contingut: llimbs o no llimbs, el que prima sempre és la misericòrdia de Déu, que és més gran del que puguem entendre o escriure en un titular. Crec que la misericòrdia i el bon fer marcaran el seu cardenalat.

El jesuïta que ens ocupa va néixer un 19 d’abril. El 19 d’abril del 2005 es va escollir Papa el professor Ratzinger, que va ser també prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Monsenyor Ladaria és un nom que ha sonat repetidament com a possible bisbe per a Madrid o altres diòcesis espanyoles. El destí, que en cristià es diu la Providència, li tenia reservada una plaça més romana.

Míriam Díez
Opinió Llum grega Míriam Díez