Madrid, dissabte a 33 graus, el mateix número que recorda (pels qui encara tenen un mínim de cultura religiosa) la mort de Jesús. Missa de 12 a la basílica castrense a la calle Sacramento.  Es diu Església Catedral de les Forces Armades. És propietat del Ministeri de Defensa. Aquestes realitats no les trobo a Catalunya. Entro i em poso la mascareta. És el flamant primer dia en què ens la podem treure. Dec ser de les poques que van per Madrid sense: la gent es resisteix a abandonar-la. Moltes porten la bandera espanyola al morrió. Jo he entrat abans a la llibreria San Pablo i me n’he comprat una que no he vist encara mai a ningú: una mascareta blanca com de Primera Comunió, amb les paraules de “Déu vos salvi Maria, plena sou de gràcia”. La mascareta més catòlica que mai no ha existit.

La basílica està plena, de fet m’he de quedar darrera de tot al costat d’una noia molt concentrada amb el seu nadó. Va mudada, amb un estil rosa pastel i elegants perles que trobes sovint a Madrid. Entro però no hi cabo. L’església barreja la força contrareformista amb tocs barrocs i rococó. Tot és bonic, però especialment un quadre de Luca Giordano amb la Sagrada Família. Un cor francament solvent ho intensifica tot més. Hi ha uns voluntaris de Càritas Castrense que em somriuen. Soc del gremi i no sabia que existeix una filial de Càritas militar. Sempre aprens coses, Míriam. Miro l’altar. Abans que a Nostre Senyor visualitzo a la bandera d’Espanya, gran i ben visible a l’altar. Com a altres països, a Grècia per exemple, cada cop que entres a l’església hi ha dues banderes: la blava i blanca grega i la groga i negra amb l’àguila bicèfala de la Ortodòxia. No em resulta estrany, els pobles tenen una fe i l’expressen. Però avui la visió de la bandera em grinyola. És la setmana post-indults, i a Madrid el tema apareix a cada conversa. Els bisbes espanyols han demanat superar les actituds “inamovibles” i aposten pel diàleg. Concretament demanen respecte per la justícia però també perdó i misericòrdia. Vaig omplir anys intensos de la meva vida a estudiar la política de comunicació dels bisbes espanyols, a qui vaig dedicar la tesi doctoral. Doncs bé, el gest d’aquesta setmana, que a molts els sembla insuficient, és molt eloqüent. No pots posar d’acord a tot un episcopat amb visions diverses, però que el portaveu acabi reconeixent que aquesta disparitat d’opinions existeix, és ja un avenç. Recordem que venim del hasthag de "la unitat d’Espanya". I Luís Arguello, portaveu dels bisbes, va parlar de diàleg davant de “ese bodrio”, com defineix despectivament Juan Manuel de Prada a l’assemblea de bisbes espanyols.

Els indults molesten i el diàleg encara més. El respecte per la llei no pot ser només un respecte punitiu quan convé i una manca de respecte quan el càstig desapareix. El cardenal Omella no ha estat un element imperceptible en aquesta negociació amb els seus germans en l’episcopat espanyol, al contrari. No és fàcil el diàleg en l’Espanya de dos colors, però els bàndols esterilitzen. I de períodes infèrtils ja n’hem travessat uns quants i han estat devastadors. Surto de missa amb la idea que hi ha moltes Espanyes i moltes més visions de l’Església que la que molta gent té. Clixés. Alguns malden per visibilitzar-ho i desarticular els blocs monolítics. Potser no podran, però s’acostaran més a la veritat de les coses, que mai són paletes monocolor.