Quan estudiàvem llatí ens agradava saber que hi ha moltes paraules amb la lletra “i” per reforçar la possessió. Si el cos de Crist esdevenia Corpus Christi, el cos del Senyor era naturalment Corpus Domini i així fins a un infinit de paraules amb “i”. El llatí era sempre solemne i barrejava paganisme amb religió: “Te Deum”, “Via Crucis”, “Aurea Mediocritas” i t’ordenava el cap. Hauria de tornar. Una de les retallades a la llibertat que ens ha portat la Covid “non grata” és privar-nos per exemple de tradicions seculars com les enramades florals en el dia de Corpus Christi o la visió de l’ou com balla. La festa de Corpus, que a Barcelona enguany arriba als 700 anys, és una festa mòbil i és la que celebra la centralitat de l’Eucaristia en la religió catòlica. Pels catòlics, Jesucrist no és una idea o una metàfora, sinó que està present realment (no virtualment, no digitalment, no simbòlicament) al sagrament de l’Eucaristia. És complicat, i gens banal. El Corpus arriba el dijous vuit setmanes després del Diumenge de Resurrecció.
Les religions que s’encapsulen en devocions individuals perden la força de transformar la societat
Els italians d’Orvietto van ser els pioners en aquesta celebració que es disputen amb la valona Lieja, coneguda sobretot per les processons. La segona més antiga és la de Barcelona, de 1320 i de seguida tenim Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1320) i Solsona (1331). Si bé la festa és la processó, també hi ha hagut elements pagans afegits i per aquest motiu la Patum de Berga s’inclou dins les festes vinculades a la del cos de Crist. L’ou com balla, un ou buit que s’aixeca des de les fonts com a símbol de la Resurrecció, I les catifes d’Arbúcies, Sitges, la Garriga… són elements d’una festa que encara marca el calendari i que té un toc festiu i pasqual, on dominen després de la severitat del temps d’abans de Pasqua els colors, les flors, amb processons on també àngels, dimonis, gegants i capgrossos hi participen. També és una festa popular, el cos de Crist aplega el cos de la ciutat, tothom sortia a la processó. I està vinculat a la caritat, perquè l’Eucaristia (acció de gràcies) ha de dur a la caritat i no a la autocontemplació espiritual i prou. Als museus diocesans del món hi ha sales dedicades només als ornaments litúrgics relacionats amb l’ostentació de les hòsties gegants pels carrers. A algunes catedrals, la pandèmia ha obligat a celebrar el Corpus a mig aforament.
Des de Roma el Papa, que ha canviat la festa de dijous a diumenge, també ha insistit en aquest caràcter mòbil, i la celebra cada any a parròquies diferents i després presideix la processó (en el benentès que la processó la presideix l’Eucaristia, tècnicament parlant). Amb aquest gest popular, el pontífex fa baixar la festa encara més als carrers i incrementa la implicació popular. La celebració de l’Eucaristia té un caràcter comunitari, que amb el Concili Vaticà II es va fer evident amb els altars vers la gent, i no d’esquenes. Les religions que s’encapsulen en devocions individuals perden la força de transformar la societat. Les cultures que es tanquen a les manifestacions públiques de les religions als seus carrers vulneren el dret a l’expressió de les creences dels fidels. El Corpus té la gràcia de seguir essent en essència una festa religiosa, que ha sabut implicar la gent i el carrer. I ni la Covid ni malentesos institucionals que voldrien menys cultura popular religiosa pels carrers l’han liquidat.