Els rituals no són parafernàlia inútil. Ordenen i són efectius. A protocol s’estudien, a la litúrgia eclesiàstica es duen a terme religiosament i a la política tenen (tenien?) el seu sentit. Un ritual respon a un costum o a una necessitat. N’hi ha de religiosos, i en tenim de pagans. No podem viure sense els rituals, que fan memòria. La seva repetició és la seva gràcia. Hi ha amics que tenen rituals secrets que només entenen ells, codis de reconeixement, paraules o signes. Els rituals socials també els trobem en tradicions que persisteixen i que tornen cada any per a una festivitat concreta. Els rituals estan incrustats a la nostra memòria, i no cal que ens expliquin com van: observant, ja ens van habitant.

És per això que enguany el ritual del Dimecres Sant m’ha costat més. Acostumada a sortir de la celebració penitencial amb una creu o petit senyal al front de cendra, i en no poder-se fer així per la COVID, he sentit que alguna cosa no em convencia. S’ha establert que en no poder tocar a les persones, el mossèn agafi la cendra i l’escampi pel cap de les persones que s’hi acosten. La frase ritual de “pols ets, i a la pols tornaràs”, tant tètrica com real, ja no es pronuncia. Ara s’ha canviat pel “converteix-te i creu en l’Evangeli”. És un pas previ. La frase anterior, que poblava el meu univers infantil, era un recordatori que ara ha desaparegut: estàs aquí de pas, vens de la pols, et moriràs i et tornaràs pols altre cop. Després de les alegries desenfrenades carnavalesques, era una gerra d’aigua freda.

Enguany la Quaresma ha vingut precedida d’aquest Dimecres de Cendra auster, això sempre, però privat del contacte físic. I amb una frase que convida a la conversió, però que no situa la mort i la brevetat de la vida en el centre. El ritual de la cendra s’ha repetit, però s’ha transformat. Malgrat no ser el que jo conec, l’he reconegut. Els rituals com a accions simbòliques creen una comunitat sense comunicació.

Byung-Chul Han és el sociòleg que ens acaba de regalar una obra dedicada precisament a la desaparició dels rituals, i que explica com s'estableixen com a significants que, sense transmetre res, permeten que una col·lectivitat hi reconegui signes d’identitat. Avui però, amb una comunicació sense comunitat, es perden els rituals socials. Semblen un destorb prescindible. No estan lluny de les normes d’educació, de l’etiqueta. Pel pensador coreà, que desapareguin comporta el desgast de la comunitat i també la desorientació de l’individu.

Amb els rituals no coneixem la realitat. La reconeixem, la tornem a reconèixer

La urbanitat, em repetien a casa, no és un conjunt de normes absurdes, sinó una manera més fluïda de gestionar les relacions. Obrir la porta a algú, aixecar-te quan entra una persona a una sala, donar la paraula, demanar-la, no són arbitrarietats autoritàries o normes capritxoses.  Els diplomàtics és el primer que aprenen, abans de tractats internacionals o teoria política: saber estar comporta tenir unes normes i rituals que es repeteixen i estan pensants per a fer la vida més fàcil. No per complicar-la. Defenso els rituals, tot i que sostinc que no cal quedar-se en la forma, però reconec que la forma sovint determina el fons. Les coses ben fetes, ben dites, ben preparades, no són més que vies i maneres d’amorosir la vida.

Amb la vida i la mort els rituals són essencials. No podem fer com si res: viure o morir demanen aturar-se i saludar-ho o acomiadar-ho, amb gestos i paraules. Ja és tot prou adust i complicat com per haver de viure en el caòtic desordre sense sentit. Amb els rituals no coneixem la realitat. La reconeixem, la tornem a reconèixer. Per això també són essencials quan perdem la memòria: la repetició pot fer recobrar aquella baula que ens connecta amb “casa”. La vida és una escala sense barana. Però en algun escaló, hi reconeixem traces d’una vida viscuda, d’una familiaritat que no es deixa erosionar del tot. En els rituals hi persisteix la química. Els rituals, sovint, ens salven.