Bonafilla (1045), Esmengarda, Arsinda, Adeleidis o Ermessenda són els noms de les primeres abadesses del monestir de Sant Daniel a Girona. Altres abadesses han tingut noms com Sibil·la de Vilamarí, Violant de Biure o Elisenda d’Alguer. Noms preciosos de dones amb caràcter que van dur les regnes d’un monestir que encara senyoreja. És a la vall de Sant Daniel de Girona, un indret de penombra i calma on rau el decapitat Daniel (aquest monjo armeni va ser assassinat el 888 a Arles, a la Provença, i el seu cap va ser enterrat a Girona), i on dones durant generacions han fet una opció radical, que és deixar-ho tot (tot?) i entrar a la vida monàstica, en aquest cas segons la regla benedictina. Ora et labora. I pregar per les causes més properes i més llunyanes. De persones a la presó fins a víctimes de violències diverses.

El 2013 van iniciar els actes per celebrar el seu primer mil·leni. No és un detall menor: mil anys de presència femenina religiosa benedictina continuada amb pregària, treball i acollida. L’Assumpció Pifarré, la priora, és molt hàbil a fer que la vida al monestir gironí sigui atractiu. No només convida a visitar aquest edifici, bé cultural d’interès nacional, i a parlar amb les monges. També l’ha obert a visites i aplaudeix que un grup de laics estigui dinamitzant la vida de la comunitat amb la litúrgia, els cants, les passejades, conferències i, en definitiva, la vinculació entre una comunitat petita de dones i una ciutadania que en desconeix les claus. Ara, a més, han decidit convertir el galliner en una residència per acollir 30 persones amb discapacitat intel·lectual i s’han unit a la missió de la Fundació Ramon Noguera.

Els monestirs semblen oasis de pau, però també han patit guerres. Aquestes monges naturalment l’han hagut d’abandonar diverses vegades per conflictes i saquejos. La darrera va ser el 1939. L’edifici va ser pres per a ús escolar i per refugiats de guerra.

Tanmateix a Sant Daniel no saben què és un trasllat: fa mil anys que viuen allà mateix excepte en aquests períodes bèl·lics: sempre tornen al seu lloc. El monestir romànic va ser fundat per la comtessa Ermessenda, esposa del comte Ramon Borrell. El seu fill, Ramon Berenguer I, va continuar amb donacions al monestir. El bisbe ho va propiciar i beneir. Moltes realitats religioses no serien res sense ajuts externs: la seva fundació, en aquest cas, va tenir la sort d’un bisbe amb visió i d’una dona amb poder que va voler-ne la seva existència. Perquè els monestirs no s’extingeixin, també cal la implicació d’agents externs. És difícil estimar-se el que no coneixes, o col·laborar en causes que no et diuen res. La voluntat d’obertura de Sant Daniel no és només “obrim-nos o morim”. Parlant amb les monges t’adones que sense ser d’aquest món, tenen un coneixement del que passa, del que ens passa, enorme. Seria una llàstima desaprofitar aquest bagatge. Volen ser part del teixit social i no només custodiar un ingent patrimoni artístic i cultural. La vida passa també a través d’elles, un focus d’acolliment en un món que necessita aquesta mirada.