Tenen un nom lleig, però són una realitat preciosa. Les beguines constituïen un moviment medieval de dones que s’unien per motius espirituals. Eren dones lliures que volien viure al marge del poder masculí i no s’agrupaven en cap monestir ni depenien de la institució eclesial. Es reunien, estudiaven la Bíblia i assistien a qui ho necessitava: pobres, presos, malalts. Van popularitzar els textos bíblics en llengua materna, una novetat. Autèntiques místiques a la ciutat, ens les hem d’imaginar com a dones amb formació cultural, també religiosa. Històricament han passat a dir-se també dones santes, "mulieres sanctae".

Apostaven per l’austeritat i per l’accés directe a Déu, que era el que volien, unir-se amb Déu. Solien ser de classe alta —la majoria— i no buscaven cap tipus d’organització ni de normes. De fet, podies ser beguina un temps i després tornar a la teva vida anterior. No hi havia constitucions ni vots perpetus. Feien vots privats en petites comunitats, però no hi havia cap control sobre elles. Unes precursores de l’espiritualitat que ha guiat les laiques consagrades, que no són religioses. Navegar entre dues aigües i considerar-se hereu d’una espiritualitat no és fàcil. Són dones laiques que viuen soles o en comunitat, pregant però sense tenir relació amb la jerarquia eclesial. Monges sense ser monges.

Les beguines eren cristianes, però no s’organitzaven com un orde o una congregació. Al final del segle XIII eren 200.000 i vivien en diversos indrets d’Europa. Riques o pobres, eren europees i sobretot circumscrites a la zona de Flandes. A Catalunya hem tingut beguines com Elionor d’Urgell o Brígida Terrera.

Una de les expertes més importants en les beguines, Elena Botinas, les defineix com a dones amb “desig de llibertat a l’Edat Mitjana”. A Catalunya les hem anomenat rescluses, o també beguines. Van crear un autèntic moviment. Vivien l’espiritualitat lliurement, no dins d’un convent. El seu claustre era el món, normalment la ciutat. Ramon Llull ens en parla a Blanquerna: “dones vídues privades en la ciutat, les quals eren beguines i bones dones”. No totes eren vídues, algunes no s’havien casat. Vivien en beguinatges, conjunts de cases i dependències fundades al segle XIII als Països Baixos, que avui formen part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Un dels més extensos era el beguinatge de Sint-Truiden. Avui podrien tornar, les beguines, i crear una nova manera de viure a la ciutat, injectant la seva mística en organitzacions obsoletes i recordant que hi ha mil maneres de viure l’espiritualitat. I que, sovint, als marges és on resulta més autèntic.