Organitzar-se la vida de manera comunitària no és una utopia. Molta gent ha optat per viure en comunitat perquè hi veuen molts més avantatges que muntar-se la vida tot sol, no només per practicitat o economia, sinó per ideals compartits. No és una manera de viure només dels religiosos, sinó d’individus i famílies senceres. En conec algunes, des de Terrassa a la Barceloneta passant per Nova Jersey, Roma o Berlín. Hi ha, però, un ideal comunitari global i jueu que ha atret a centenars de persones i que només passa a Israel. Són els kibbutz o quibuts en català. Aquest tipus de vida encarna un idealisme col·lectiu, una manera de viure amb i per als altres, una utopia molt realista. L’Albert Abril ha fet un reportatge sobre uns joves catalans que van marxar de voluntaris als quibuts d’Israel i que s’estrena dijous 28 de gener al Canal 33. Aquest documental, Generació Kibbutz, coincideix amb el Dia Internacional de l’Holocaust, el 27 de gener. 

Els quibuts encara existeixen, tot i que el seu auge va ser després de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948. Encarnen l’aventura del socialisme que promou la igualtat i que es basa, sobretot, en un estil de vida comunitari. Són instal·lacions agropecuàries, granges, tallers i horts, amb una clara divisió de la feina i del temps d’oci. El que més crida l’atenció del documental d’Abril no és tant què és un quibuts sinó per què algú decideix viure-hi. I les motivacions no són totes les mateixes. 

El documental ha estat rodat a Catalunya i Israel i presenta, a més dels kibbutzim (els habitants dels quibuts) catalans entrevistats, una entrevista amb l’Aya Sagi, directora del Kibbutz Volunteers Program Center, el programa oficial per l’acollida de voluntaris que encara segueixen arribant d’arreu del món, any rere any, a Israel per col·laborar amb els kibbutz d’avui. Així mateix, s’hi entrevisten experts en el tema israelià i participants del fenomen com Vicenç Villatoro, Laura Manaut, Josep M. Renyé, Eulàlia Sariola, Isaac Levy, Jaume Barberà, Oriol Pi de Cabanyes, Imma Puig Antic, Xavier Torrens, Roser Lluch, Alicia Fingerhut o  Joan B. Culla. El documental català ens ofereix imatges del primer quibuts de la història, el de Degania, fundat el 1909. Avui dia hi ha 270 quibuts.

Els qui caminen tots sols ho fan sobre una premissa falsa: ni són omnipotents, ni autosuficients, ni probablement capaços

La història d’aquesta forma de vida ha tingut moments àlgids i d’efervescència, amb la consciència de construir un país i una societat nova i igualitària. També ha passat per moments de decadència, en què algunes qüestions pràctiques han dificultat l’èxit de l'operació, com la relació amb els fills, el temps d’oci amb la irrupció de la tecnologia que ha fet minvar les estones comunitàries o les dificultats d’espai. Amb tot, l’ideal persisteix i està lligat també al desig de tants catalans que van voler experimentar-ho, no només que els ho expliquessin. Dels quibuts n'han sortit artistes, músics, escriptors… i també enginyers o arquitectes. Les persones que hi han estat s’han endut un tros de l’ideal, aquella idea “kumbaià” amb què molts hem estat educats i que segueixo defensant: compartir és estimar.

Els quibuts, amb les seves limitacions, amb les legítimes crítiques a les derivades que hagin pogut patir, parteixen d’una base que trenca amb l’individualisme ferotge i destructor. No estem sols, en aquest món, i la col·laboració, la cooperació, els horitzons comuns, enforteixen la humanitat. Els qui caminen tots sols ho fan sobre una premissa falsa: ni són omnipotents, ni autosuficients, ni probablement capaços. La generació dels partidaris de les opcions col·lectives ens ho recorden. Ara bé, els altres, sense ser un infern, com radicalment defineix Sartre l’alteritat, no sempre són meravellosos companys de viatge. I menys en un espai petit.

Celebro que tinguem testimonis que ens puguin parlar d’altres formes de viure, perquè existeixen i són possibles. I que ho facin amb honestedat i amb coneixement de causa i recuperant aquella moció interior que els va fer abandonar Catalunya per experimentar una nova manera d’entendre el món.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (168) Desgraciats, que sou uns pobres desgraciats Jordi Galves
Àngels Martínez Castells
Opinió La mesura de totes les coses Àngels Martínez Castells