Tard o d'hora, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) col·locarà davant la justícia espanyola un mirall en què difícilment es podrà reconèixer. Serà un reflex incòmode, no pel que mostri dels independentistes catalans, sinó pel que revelarà d'una cúpula judicial que, durant anys, es va resistir a acceptar els límits que el dret imposa a tot poder, també al judicial. I quan Estrasburg parli, el Suprem ja no podrà amagar-se darrere d'arguments formals ni darrere del relat mediàtic amb què s'ha intentat justificar l'injustificable: haver jutjat el que no li corresponia jutjar.
El nucli del problema no és tècnic, tot i que s'hagi disfressat de complexitat processal. És, sobretot, un problema de legalitat i de legitimitat. Quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va afirmar al seu dia que el Tribunal Suprem no era el jutge “establert per la llei” en el cas del procés, ho va fer recordant una obvietat democràtica: ningú pot ser jutjat per un tribunal que s'atribueix competències que no té. En qualsevol estat de dret madur, aquesta constatació seria suficient per declarar la nul·litat de tot el que s'ha actuat. A Espanya, en canvi, aquesta idea va ser interpretada com una amenaça a l'statu quo, com si reconèixer un error estructural en l'arquitectura jurisdiccional posés en risc la unitat de l'Estat.
La ferida no és en els independentistes, sinó en el mateix sistema judicial espanyol, que va triar la drecera política per sobre del camí jurídic
Però el Dret no se sotmet a la unitat política ni a la conveniència del poder. Per això, quan Estrasburg es pronunciï (i ho farà ben aviat respecte dels condemnats del procés i de les dues demandes del president Torra), ho farà amb la fredor que caracteritza la veritable justícia: sense grandiloqüència, sense dramatisme, sense soroll, però amb una contundència que desmuntarà tota la construcció jurídica aixecada des del 2017. No es tractarà d'una venjança, sinó d'una restauració de l'ordre jurídic europeu, que ha estat vulnerat de manera conscient. La sentència no només invalidarà condemnes, sinó que qüestionarà el mateix fonament sobre el qual es va edificar tota la causa. El dany institucional serà profund, perquè la ferida no és en els independentistes, sinó en el mateix sistema judicial espanyol, que va triar la drecera política per sobre del camí jurídic.
La paradoxa és que el Tribunal Suprem podria haver evitat arribar a aquest punt. En l'ordenament espanyol existeixen mecanismes per corregir la desviació competencial i restaurar el principi del jutge natural. El mateix Tribunal Constitucional té a les seves mans, avui, la possibilitat d'anticipar la correcció que acabarà imposant Estrasburg: suspendre els efectes de les ordres judicials que mantenen viva una situació obertament inconstitucional. No s'espera que les mesures cautelars que hem demanat al Tribunal Constitucional per deixar sense efecte les ordres nacionals de detenció siguin una concessió de favor, sinó una exigència del dret a la tutela judicial efectiva. Si l'empara que hem demandat no es protegeix cautelarment, es converteix en una ficció, en una justícia que arriba tard i, per tant, no arriba. El Constitucional té precedents més que suficients per actuar amb coherència, però sembla viure atrapat entre el seu deure jurídic i la por a les conseqüències polítiques de complir-lo o els seus propis interessos polítics.
La història demostra que, quan el sistema judicial espanyol es nega a corregir-se a si mateix, ho acaba fent Estrasburg. La doctrina Parot n’és un exemple nítid. En el seu moment, es va presentar com un instrument de fermesa de l’Estat davant el terrorisme; en realitat, va ser una aberració jurídica que vulnerava principis bàsics del dret penal i del principi de legalitat. El Tribunal Europeu la va desmuntar sense alçar la veu, recordant una cosa tan elemental com que les normes no es poden aplicar retroactivament per agreujar les penes. La reacció va ser l'esperada: estupor, indignació, desqualificacions… i, tanmateix, la sentència es va complir. Desenes de presos van sortir en llibertat, no perquè el TEDH fos complaent, sinó perquè el dret, quan s’aplica, té efectes. No es discuteix ni s’interpreta a conveniència; simplement, es compleix.
N'hi hauria d'haver prou amb aquesta lliçó per entendre el que vindrà. Si el Tribunal Constitucional no assumeix la responsabilitat de garantir els drets fonamentals que la Constitució li encomana, serà Estrasburg qui ho faci. Però quan ho faci, el cop no només serà jurídic, sinó també moral i institucional. La confiança ciutadana en la justícia espanyola ja està greument erosionada. Una nova condemna internacional, aquesta vegada per la persecució judicial d'un moviment polític democràtic, l'enfonsarà encara més. El descrèdit no es mesura en titulars, sinó en la pèrdua de legitimitat de les institucions que, en teoria, haurien de protegir els drets, no violar-los.
El futur immediat ofereix al sistema judicial espanyol una última oportunitat per rectificar. Tècnicament, el camí està traçat. D'una banda, el Tribunal Suprem podria reconèixer la seva falta de competència i remetre les causes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com ja va apuntar Luxemburg en el seu moment. De l'altra, el Tribunal Constitucional té a la mà restituir la legalitat mitjançant la concessió de les mesures cautelars sol·licitades —que retornaria la llibertat de moviments als exiliats— i la posterior estimació dels recursos d'empara pendents, mitjançant una correcta interpretació de la llei d'amnistia. Ambdues vies permetrien restablir la primacia del Dret intern abans que ho imposi la jurisdicció internacional. I, en fer-ho, preservarien alguna cosa més que una causa: preservarien la credibilitat del mateix estat de dret.
Perquè el que està en joc no és una qüestió individual ni una reivindicació ideològica. És el principi mateix de la justícia com a límit del poder. Quan el poder judicial actua fora dels seus marges, quan es converteix en part del conflicte en comptes del seu àrbitre, el dany que causa no es limita a aquells que jutja, sinó que s'estén a tot el sistema. Cap estat pot sobreviure gaire temps a l'erosió de la confiança en els seus jutges. I això és exactament el que s'ha produït a Espanya des que la causa del procés es va convertir en una batalla política disfressada de procediment penal.
El mirall que col·locarà Estrasburg no deformarà la imatge: la mostrarà tal com és. Reflectirà un òrgan jurisdiccional que va confondre autoritat amb supremacia, que va oblidar que la seva legitimitat no neix de l'aplaudiment patriòtic sinó del respecte a les regles del Dret. Reflectirà també un Estat que, en el seu afany de preservar la unitat territorial, va sacrificar els principis que el defineixen com a democràtic. I reflectirà, finalment, una societat que comença a comprendre que la justícia europea no és una amenaça, sinó una garantia davant dels excessos dels seus propis poders.
L'efecte serà doble: jurídic i polític. Jurídic, perquè invalidarà les condemnes i qüestionarà la validesa de tot el procediment des del 2017. Polític, perquè deixarà en evidència que la repressió de l'independentisme va ser una persecució institucional i no una resposta legal. Si Estrasburg reconeix, com és previsible i ho farà en un breu espai de temps, que els independentistes catalans constitueixen un grup objectivament identificable que ha estat discriminat per raons polítiques, estarem davant d'una constatació històrica: que a l'Europa del segle XXI encara hi existeixen persecucions polítiques d'estat, i que només el dret europeu ha estat capaç d'aturar-les.
Quan això passi, hi haurà qui parlarà de revenja o d'humiliació de l'Estat. Però la veritable humiliació no serà en la sentència del TEDH, sinó en haver-la fet necessària. En haver ignorat durant anys les advertències d'Europa, en haver utilitzat la justícia com un instrument de poder i no de garantia. La humiliació —que és un terme que no m'agrada— estarà en el fet que la reparació arribi des de fora, quan el dret espanyol oferia tots els mecanismes per fer-ho des de dins.
Per això, aquest és el moment d'actuar. Si el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional volen preservar un mínim de coherència institucional, ho han de fer ara: reconeixent l'error, inhibint-se en favor del tribunal competent i garantint cautelarment els drets la violació dels quals ja ningú no discuteix fora de les nostres fronteres. No es tracta d'un acte de valentia política, sinó de compliment jurídic. No fer-ho serà deixar que el TEDH faci allò que hauria d'haver fet Espanya: restablir la justícia.
El mirall d'Estrasburg ja és davant del sistema judicial espanyol. No distorsiona, no exagera, no inventa. Simplement reflecteix. I el que reflectirà serà, una vegada més, el rostre d'una justícia que va voler ser poder i va oblidar ser Dret. L'únic que falta per decidir és si aquest reflex mostrarà un país capaç de rectificar a temps o un estat que necessita que Europa el salvi de si mateix.