Cada època de la vida ve acompanyada de persones, aspiracions i pensaments diferents. Diversos d'estos tres elements mos acompanyen —més o menys des de l'adolescència— al llarg del temps i es mantenen perennes, com dins d'un parèntesi d'aquell mínim comú múltiple que estudiàvem a l'EGB. D'altres, es dissolen de seguida com un sucre al cafè amb llet i alguns es van desintegrant més a poc a poc fins que, sense fer soroll, dixem de vore'ls, com quan perdem de vista un avió al cel de tant mirar-lo.

Per sort també n'hi ha d'altres (persones, objectius) que apareixen a mitja pel·lícula —mig per sorpresa— per a acabar convertint-se en personatges principals, quan no eren ni tan sols secundaris d'inici. Los nouvinguts acaben integrant-se al parèntesi d'elements imprescindibles que mos ajuden a definir-mos. Tanmateix, però, mai una nova fitxa arriba a substituir ben bé l'anterior, ni totes les glopades d'aire fresc mantenen l'aire sostingut amb la mateixa il·lusió. Cada puzle té les peces que té i si en falta una, sempre quedarà incomplet aquell dibuix.

En funció de com d'important n'era per a natros lo fragment que falta, aquella peça es troba més o menys a faltar. També hi influïx —i no poc— la forma com es va perdre: si la peça simplement es va extraviar, si es va descolorir o si quan se'n va anar ho va fer en silenci o d'un cop de porta. Sovint, la nostàlgia parla més del com que del què. Podem acostumar-mos a una evocació amable si la pèrdua fou civilitzada o fins i tot previsible. La que més costa és la memòria d'una absència feridora, inesperada, d'aquelles que comptàvem de dins del parèntesi, d'aquelles en les que dol més la decepció que l'enuig, la incomprensió que la diferència, l'orgull que el malentès.

Los vestits fets a mida escassegen, no podem triar el final d'un llibre i hi ha absències amb les que aprenem a conviure

Que les persones van i venen ho anem tenint clar a mesura que sumem anys a la carcanada. La manera com apareixen o desapareixen és la que determina com sabrà conviure esta història amb lo nostre record. Acostuma a planar el dubte de no saber si mos havíem acostumat a un tipus de relacions humanes a les quals donàvem qui sap si massa pes. Tal vegada la vida es va reestructurant i algunes costures peten, los vestits fets a mida escassegen. Buscar respostes no és sempre garantia de trobar-les.

Hi ha llibres que valen molt la pena, malgrat que tinguen alguns capítols desagradables. Si per un capítol poc encertat o més avorrit dixem de llegir potser mos perdem una bona història. Al mateix temps, no sempre es poden triar les lectures ni els finals. Qui sap si saber passar pàgina és una part del secret que ajuda a oblidar el desencís o que, si més no, suavitza el desengany.

Mentrestant, convé que les parets dels parèntesis siguen poroses perquè les persones, aspiracions i pensaments puguen anar entrant-hi i sortint-ne a l'espera que el comú múltiple es vaja afiançant i amb la consciència d'assumir que hi ha elements que reingressen i d'altres que se'n van per no tornar.

En tot cas, adependre a viure amb absències que com a presències potser no eren tan rellevants és també un ensenyament. Un separar el gra de la palla, sense que al gra hi càpiga gens de rancúnia sinó, simplement, l'agraïment d'uns sentiments viscuts, l'esperança d'un possible retrobament i l'expertesa d'anar colrant la pell a base del sol de les diferents estacions de l'any i de la vida.