No hi ha res millor per a un mestre que el reconeixement dels seus alumnes. La docència està en crisi a tots els nivells, encara que pot ser per diferents raons. Però als adolescents, el sentiment —i també el sentit crític en creixement—, esmola les eines per a tot allò que els envolta, particularment la família i l'escola/institut/universitat i els docents en formem part. Vull deixar clar d'antuvi que aquest article no vol entrar en la greu problemàtica actual de la docència a Catalunya, sinó que voldria comentar el significat de les paraules docent, professor o mestre.
He de dir que no m'agrada especialment el terme "docent". Sembla que és un terme equivalent o sinònim a "mestre" o "professor", però no ho són. Evidentment, hi ha encavalcaments i interseccions perquè tots els termes anomenen persones dedicades a la docència, però l'àmbit, la definició i les característiques associades són diferents. Només cal que consulteu un diccionari (com ara el DIEC) per copsar-ne les diferències.
Docent és gairebé un terme quirúrgic i que fa un cercle sobre ell mateix. Docent és tota aquella persona que es dedica a la docència. Si cerques quin és el significat de "docència", et ve a dir que és l'activitat de tot docent. Què fa un docent? Aaaaahhhh! Ensenyar o instruir. Això no vol dir que ho faci bé o malament. És neutre. Un terme que poden usar tant els periodistes com un sindicat. Però què vol dir realment ensenyar? Coneixeu cap persona que s'autodefineixi com a docent? Jo soc professora d'universitat, i es parla de la docència en genèric, però cadascun de nosaltres ens considerem professors, que d'alguna manera té matisos diferents de ser docent. Quan parlem de professors, habitualment afegim una matèria al darrere: la professora de matemàtiques, el professor de llengua… i els recordem quan fa anys que hem acabat els estudis justament més per l'assignatura que ens van ensenyar, que de vegades pel seu cognom. L'assignatura imprimeix "caràcter" i sentiment de pertinença. Un bon professor a l'institut, per exemple, determina que a molts alumnes els agradi aquella assignatura, encara que sigui difícil, mentre que un mal professor estén els seus tentacles més enllà dels anys de secundària i pot fer que molts alumnes de diferents promocions no vulguin saber res d'una disciplina en concret. Em fa la sensació que ser docent és molt neutre i, en canvi, ser professor implica molta responsabilitat.
Ensenyo perquè no soc un ens eteri, sinó que ensenyo una ciència, una disciplina, que no només conec per formació de molts anys, sinó que m'importa i m'hi dedico. De fet, la genètica m'apassiona. No hi ha millor feina al món que transmetre el coneixement d'allò que t'agrada
En el meu cas, jo puc fer docència de genètica molecular o diagnòstic genètic, però no em considero docent (encara que la meva universitat em consideri personal docent). Jo, com a persona, em considero professora: ensenyo perquè no soc un ens eteri, sinó que ensenyo una ciència, una disciplina, que no només conec per formació de molts anys, sinó que m'importa i m'hi dedico. De fet, la genètica m'apassiona. No hi ha millor feina al món que transmetre el coneixement d'allò que t'agrada. Sigui on sigui, a l'institut o universitat, a una escola o un hospital, a un taller o una botiga. La passió es transmet per la pell, i els humans hi som particularment sensibles des de ben menuts.
Si anem al terme mestre, per a mi, això ja són paraules majors. De fet, les accepcions en el diccionari es multipliquen. Hi ha mestres d'escola primària, és clar, però també hi ha mestres d'obra i de tallers, que ensenyen als seus aprenents el seu ofici; hi ha mestres d'arts, de música, de ball, d'escoles de pintura, de literatura i també en esports. Arribar a ser mestre és, per a mi, una fita diferent. El meu avi va ser mestre d'una escola unitària en pobles de zones rurals de Catalunya i Andorra. Va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar i a pensar a centenars de nens, que encara de grans, el recordaven. Ser mestre vol dir fer escola. També hi ha mestres a la universitat, on també es fa escola de pensament, només cal que mirem al passat per veure com han sigut de rellevants les escoles de pensament en filosofia, matemàtiques, lingüística, física, química i en ciències naturals. Per això, cursem Màsters quan acabem la universitat, perquè volem arribar algun dia a ser mestres. Ser mestre no és només excel·lir en allò que fas, no importa a quin nivell ni en quin àmbit, sinó que el punt més important és ser capaç de transmetre-ho, de no perdre la cadena de l'ofici, del pensament o del coneixement. Ser reconegut com a mestre crec que és el màxim honor que et poden atorgar els alumnes, els teus deixebles, la gent que t'envolta i beu dels teus coneixements.
Encara hi ha esperança en l'ensenyament de persona a persona, més enllà de la IA. Llarga vida a tots els mestres! I sobretot, llarga vida a les seves ensenyances que no només transmeten coneixement, sinó que també ens desperten la curiositat i l'emoció d'aprendre. I això no té preu!