El dissabte 3 d'octubre van sortir quatre columnes d'Atocha, Plaza de España, Emilio Castelar i La Princesa per ajuntar-se a Cibeles darrere d'una pancarta que deia "Cap a la vaga general". Protestaven per l'habitatge, un dia després que el Congrés tombés els dos decrets del govern espanyol, i el Sindicat de Llogateres havia deixat clar contra qui anava la cosa, contra un Congrés "segrestat pels rendistes". La ministra de Treball va animar la gent a sortir al carrer perquè els drets, va dir, cal lluitar-los. La Delegació del govern espanyol, que és del mateix govern que la ministra, va comptar mig milió d'assistents i més tard ho va deixar en setanta mil. Cap de les quatre columnes va passar per la Moncloa, ni a ningú se li va acudir que ho hagués de fer. Que una ministra cridi a protestar per un problema que el seu govern té encomanat des de juny de 2018 i que una delegació governativa infli la xifra d'assistents ja és estrany, i ho és més quan la marxa acaba a les portes del Parlament i no a les de qui governa. Tot això ho va dirigir el líder de l'oposició més eficaç que ha tingut mai Pedro Sánchez, que és el mateix Pedro Sánchez.
Repassar el full de serveis ajuda a mesurar el mèrit. Poc més d'un mes després de la moció de censura, el ministre de Foment, José Luis Ábalos, que avui té preocupacions d'una altra índole, va anunciar vint mil habitatges de lloguer assequible en un termini de quatre a sis anys. Van venir després anuncis de vint-i-sis mil, de cent mil, de trenta mil i, en una sola setmana d'abril de 2023, amb les municipals a la vista, de cent tretze mil més. L'objectiu acumulat ronda les cent vuitanta-tres mil. El 30 d'abril d'aquest any, el Ministeri d'Habitatge en comptava cent vint mil "mobilitzats", un participi que en l'idioma ministerial vol dir que s'han transferit diners a una comunitat autònoma o a un ajuntament, no que una família tingui les claus, i quan se li va preguntar quantes estaven acabades el Ministeri no va donar la xifra. Qualsevol advocat sap el que significa que un client no aporti el document que més li convindria aportar.
Amb aquell balanç, qualsevol altre govern hauria arribat al ple demanant perdó. Sánchez va arribar amb un tuit, publicat l'1 d'octubre, vigília de la votació, en què instava el PP, Vox i Junts a triar entre "la majoria social" i "els especuladors" i els advertia que el seu vot els retrataria "davant generacions senceres". Vint-i-quatre hores després, els anuncis de tota una època s'havien esfumat i quedava una votació de divendres. La crisi de l'habitatge tenia per fi propietaris, i no eren els que s'asseuen al Consell de Ministres. A Catalunya, ERC es va afanyar a explicar que Junts s'havia posat "del costat dels reaccionaris" i, així, un partit amb set diputats, que mai s'ha assegut en aquell Consell, va passar a respondre dels lloguers de Barcelona. Poc va importar el que Míriam Nogueras havia dit des de la tribuna, que el decret "permet que els fons continuïn comprant, especulant i desnonant", ni que Junts demanés que, si se suspenen els desnonaments de famílies vulnerables, el lloguer el pagui l'Administració i no el petit propietari. A la pancarta no cabia cap dels dos arguments, i a la Moncloa ho sabien. L'operació té una virtut tècnica que els seus adversaris encara no han calibrat, perquè no obliga a negar res i es limita a canviar la data en què va començar la crisi, que ja no és 2018, sinó el 2 d'octubre de 2026.
El dilluns 5 va dissoldre les Corts i va convocar per al 29 de novembre. El dimarts 6 el Consell de Ministres va tornar a aprovar els dos decrets amb alguns retocs, perquè els convalidi la Diputació Permanent, on PP, Vox i Junts hauran de retratar-se una altra vegada a la vigília de la campanya, i de propina va anunciar deu mil milions en préstecs sense interès per comprar el primer habitatge, vuit anys després d'haver-nos promès que llogaríem. Al BOE del dia 7, el Reial Decret Llei 28/2026 adopta, segons el seu títol, "mesures urgents per reforçar l'estabilitat dels contractes d'arrendament d'habitatge habitual", i la seva disposició final segona estableix que "entrarà en vigor el 15 de novembre de 2026". La urgència pot esperar trenta-nou dies, els necessaris perquè la norma neixi en el tercer dia de campanya. He llegit molts decrets llei que justificaven malament la seva urgència, però mai un que la programés.
El guió anava bé fins que el dimarts 13 la campanya de la "V de vivienda" va ensopegar a Lleida. La portaveu de l'executiva del PSOE, Montse Mínguez, que al setembre havia explicat que l'habitatge havia d'entendre's "com un dret, no com una mercaderia", comparteix vida amb qui dirigeix una societat amb trenta pisos de lloguer i algun llogater portat al jutjat per impagament. La Llei 12/2023, la llei d'habitatge d'aquest govern espanyol anomena gran tenidor al titular de "més de deu immobles urbans d'ús residencial", de manera que els especuladors contra els quals el PSOE demanava el vot eren a casa de la seva portaveu. Ella mateixa ho va resumir a Antena 3, amb una franquesa que cap diputat de Junts s'hauria permès: "Si un llogater no paga, se'l desnona". El dimecres 14 el PSC de Lleida la va proclamar cap de llista. El divendres 16, amb el Consell Nacional del PSC reunit per aprovar les candidatures, Mínguez va anunciar a les xarxes que se n'anava, i Sánchez, després d'haver-la destituït, va explicar que ell li havia dit que no dimitís, que és "una extraordinària portaveu" i que "la política algunes vegades maltracta les bones persones". Mai havia vist un president defensar amb tant d'afecte algú de qui acabava de desprendre's i, tanmateix, té la seva lògica, perquè el líder de l'oposició necessitava una víctima del maltractament de la política, el president del govern espanyol necessitava que la seva portaveu no fes campanya amb trenta pisos al darrere, i tots dos van quedar servits.
El PP celebra cada derrota parlamentària del govern espanyol com una victòria pròpia, sense advertir que la derrota venia encarregada i que amb això regala a Ferraz la foto que buscava. En aquesta bancada ningú ha entès encara que, amb Sánchez al davant, guanyar una votació pot ser el pitjor negoci de la legislatura
D'Illa no se'n va saber res durant tres dies. Mínguez és dels seus, es va fer regidora a la Paeria el 2003 i a Madrid l'anomenen la seva pupil·la, però el president no va trobar un minut, entre dimarts i divendres, per dir-nos si li semblava compatible demanar el vot contra els rendistes des de la mateixa casa d'una rendista. Quan va parlar, ho va fer a porta tancada, davant el seu Consell Nacional, per explicar que Mínguez "s'ha trencat", i a X, on va qualificar la retirada de "decisió personal", la mateixa que Sánchez li havia demanat que no prengués. Illa calla quan el problema és dels seus i busca un culpable quan no pot callar, i a Catalunya fa dos anys que aprenem a distingir les dues modalitats.
Al maig vaig escriure en aquestes pàgines que Sánchez esgotaria la legislatura fins a l'últim dia que permet la Constitució. Em vaig equivocar en el pronòstic i, sobretot, en el motiu. Vaig donar per fet que només avançaria les eleccions si les enquestes li somreien, i no se'm va acudir que pogués anar-hi amb les enquestes en contra perquè havia trobat una cosa millor que un sondeig favorable: una derrota parlamentària amb tres culpables i una pancarta camí del Congrés. És un talent que no s'aprèn a la universitat, i menys escrivint una tesi doctoral que s'ha llegit més vegades amb programes antiplagi que per interès.
De les dues modalitats d'Illa, la segona és la que més practica. Rodalies és cosa de Renfe i d'Adif, que depenen d'un Ministeri de Transports en mans del PSOE des del 2018, i la Generalitat la presideix el PSC des de l'agost del 2024. Després de Gelida, al gener, i d'una tardor en què la xarxa s'atura cada vegada que plou, el dijous 8 d'octubre el servei va aparèixer suspès perquè els maquinistes es van negar a circular sense garanties de seguretat, i Illa va trobar de seguida el responsable en el seu sindicat. Junts ha anunciat que el 20 d'octubre portarà Renfe i Adif als tribunals per responsabilitats civils i penals, que és el que fa qui pensa que un servei públic té responsables amb nom i càrrec. Als docents, que fa més d'una dècada que tenen el complement específic sense actualitzar, el conseller Dalmau els va explicar al febrer, contestant a Mònica Sales al Parlament, que la seva pèrdua de poder adquisitiu venia de les retallades d'Artur Mas, de fa quinze anys. Res d'això sorprèn a qui recordi que Illa va deixar dit el 2021 que els deu anys anteriors havien estat "els pitjors dels últims tres-cents de la història de Catalunya". Amb aquesta premissa, tot el que falla té un autor anterior, i l'oposició, al Parlament o al Congrés, acaba heretant el desastre que gestiona un altre.
El dilluns 12 d'octubre, últim dia del pont del Pilar, un AVE de la sèrie 100 que havia sortit d'Atocha a les 14:27 cap a Figueres va començar a cremar a l'altura de Ricla, a la província de Saragossa. Es van haver d'evacuar 283 passatgers, la línia va estar tallada en els dos sentits més de quatre hores i Renfe va comptar 33 trens i 12.979 viatgers afectats. Tres dies després, els trens encara passaven per una sola via al llarg d'uns vint-i-cinc quilòmetres, a 160 per hora des de dimecres, després d'haver-ho fet a 80. La sèrie 100 va entrar en servei l'abril de 1992 i el contracte de manteniment d'aquestes unitats va vèncer el 30 de novembre de 2025, sense que el concurs per renovar-lo arribés a adjudicar-se. Óscar Puente, que a X té opinió sobre gairebé tot, no en va tenir sobre això, i del Palau tampoc va sortir res que jo hagi pogut llegir. Al gener, després d'Adamuz i els seus quaranta-sis morts, Adif ja havia rebaixat a 160 quilòmetres per hora diversos trams del Madrid-Barcelona per l'estat de la via i dels túnels. Entre la Moncloa i el Palau, alta velocitat ha passat a ser una expressió que es conserva per costum, com aquests títols nobiliaris que fa temps que no van acompanyats de terres. Ningú ha marxat contra el ministre per això, perquè la indignació d'aquesta tardor ja tenia destí assignat.
L'admirable és que l'oposició col·labora. El PP celebra cada derrota parlamentària del govern espanyol com una victòria pròpia, sense advertir que la derrota venia encarregada i que amb això regala a Ferraz la foto que buscava. En aquesta bancada ningú ha entès encara que, amb Sánchez al davant, guanyar una votació pot ser el pitjor negoci de la legislatura si l'endemà no ets capaç d'explicar, en la mateixa frase, què hauries fet tu amb els cent vuitanta-tres mil habitatges que no han arribat. Junts és l'excepció incòmoda, i per això és el partit al qual més se li cobra la factura a Catalunya. Va dir que no i va dir per què, i des de dimarts, amb la portaveu del PSOE explicant en televisió com es desnonava un llogater, aquest per què s'ha tornat bastant difícil de tapar amb una pancarta.
A Gènova i a Bambú compten que el malestar voti per ells, perquè gairebé sempre ha estat així i perquè el manual diu que el llogater que no arriba a final de mes castiga qui governa. Sánchez ha aconseguit que aquest llogater camini fins al Congrés i Cibeles, a diversos quilòmetres de la Moncloa, i que ho faci en companyia d'una ministra. Si el 29 de novembre vota amb aquest mateix recorregut al cap, el líder de l'oposició haurà guanyat altres eleccions contra el govern espanyol, i aquest, agraït, es quedarà on és.