En el debat cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo va quedar clar que cap dels dos partits aspirants a governar l’Estat tenen una proposta inclusiva per a Catalunya que no sigui la derrota ja no de l’independentisme, sinó del que històricament es denominava catalanisme polític, que aglutinava la reivindicació transversal del fet nacional català, la identitat diferencial i les aspiracions d’autogovern. En el debat de dilluns, la diferència entre Sánchez y Feijóo va ser que el primer va cantar victòria donant per tancat el procés gràcies a ell i el segon va anunciar més repressió, més judicialització i més persecució. En qualsevol cas i d’acord amb la llei de Murphy, la situació té tendència a una hostilitat més gran envers la qüestió catalana. Borriana n’és un exemple. La retirada de publicacions infantils en català supera la repressió franquista. El franquisme no ho va posar fàcil, però va tolerar el Cavall Fort i altres publicacions catalanes. Ara la censura es pretén més agressiva que en la dictadura i es pretén legitimada pels vots, com si els vots legitimessin qualsevol barbaritat.

Tanmateix, serà més determinant el que facin els dos partits principals, i les previsions assenyalen una victòria del PP, però també una nova involució al PSOE que fa campanya no pas orgullós sinó avergonyit del que ha fet amb els aliats parlamentaris que el van fer president i li han donat carta blanca per fer el que ha volgut, fins i tot no derogar la llei mordassa del PP. Després del debat en què Pedro Sánchez va perdre bous i esquelles, és probable que s’hagin desfermat les conspiracions per la successió al capdavant del Partit Socialista. I no cal dir que una eventual derrota socialista serà atribuïda als pactes de Sánchez amb els independentistes. De fet, és la cançó de l’enfadós. A Zapatero també li van retreure la caiguda en picat del PSOE de Rubalcaba no pas per la crisi del 2008 que va afectar tots els governs europeus, sinó per la batalla de l’Estatut i el Pacte del Tinell. Així que, independentment del resultat electoral, el PSOE de després del 23-J tornarà a rivalitzar amb les dretes en nacionalisme espanyol. Aquest és el llegat de Ciutadans i l’èxit de Vox, arrossegar els partits majoritaris a les seves agressives posicions. Crec que va ser Felipe González qui va dir fa uns anys que Espanya potser es podria governar sense Catalunya, però no contra Catalunya. És obvi que els temps i González han canviat.

Els científics defineixen la cultura i la intel·ligència com la capacitat de sobreviure i progressar en un entorn generalment hostil. Aquest és el gran repte en què es troba a partir d’ara la societat catalana i que requerirà un 'reset' col·lectiu

Davant d’aquest panorama, de Catalunya estant, la conclusió més fàcil en l’àmbit catalanista és que no hi ha més opció que la independència. És lògic, comprensible i fins i tot potser cert, però també cal tocar de peus a terra. La situació involutiva afavorirà els discursos èpics i populistes, que, com s’ha demostrat, només serveixen per disputar quotes de poder autonòmic i posar en evidència la impotència coercitiva de la mediocritat.  Els científics defineixen la cultura i la intel·ligència com la capacitat de sobreviure i progressar en un entorn generalment hostil. Aquest és el gran repte en què es troba a partir d’ara la societat catalana i que requerirà un reset col·lectiu. No només serà hostil la situació política, espanyola, europea i també catalana, atès el dèficit de lideratges consolidats. La cultura catalana té reptes més difícils que els que ha tingut mai. La globalització no és intrínsecament dolenta, però per definició és uniformitzadora. Els avenços tecnològics també ho són. La diversitat demogràfica és quelcom que s’ha d’assumir no pas com un problema o una amenaça, sinó com una realitat canviant i constant. La intel·ligència obliga a trobar la resiliència necessària per gestionar tots aquests fenòmens cercant un rumb positiu. Per descomptat, serà un camí ple d’obstacles i també de contradiccions, perquè les inèrcies adverses hi seran i caldrà conviure-hi i, a més, interactuar-hi.

Josep Pla i Francesc de Borja Moll van aconseguir en ple franquisme la reedició del 'Diccionari català-valencià-balear' amb el suport de Josep Maria de Porcioles, aprofitant els “migrats horitzons del possibilisme”

Ens trobem amb un escenari diferent que requerirà idees, iniciatives i propostes diferents de les que s’han fet servir i/o malaguanyat d’ençà de la Transició. També és cert, però, que en moments també difícils hi ha hagut persones que en el terreny de l’hostilitat han sabut evitar les inèrcies dominants. Els exemples són diversos, però n’hi ha un d’actualitat editorial que ha inspirat aquest article. Destino acaba de publicar un llibre sobre la relació epistolar entre Francesc de Borja Moll i Josep Pla, titulat Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979, amb esplèndida edició de Josefina Salord Ripoll. Moll i Pla van viure i van patir els pitjors anys de la dictadura, però van ser resilients pel que fa a la promoció de la llengua. “Moll —explica Salord en la introducció— temptava amb intel·ligència i mà esquerra la fèrria legalitat franquista de l’edició catalana” i molt específicament la continuació del Diccionari català-valencià-balear, que va rebre de Pla un suport determinant. En una de les cartes, Pla es refereix al “moviment pendular entre la reculada i la recuperació” tot fent evidents “els migrats horitzons del possibilisme”. Era a finals dels anys quaranta. El 1961 Moll intentava reeditar reelaborats els volums I i II del Diccionari. Pla va fer ús dels seus bons oficis davant l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, que en aquella època tan negra va subvencionar el projecte amb 250.000 pessetes. Intel·ligència, mà esquerra davant la fèrria legalitat i possibilisme. Hi hauria que ho consideraria una claudicació, però el Diccionari era i és una realitat i una necessitat. En la nova realitat, també caldrà aprofitar qualsevol escletxa que permeti sobreviure com a país, malgrat els escassos horitzons del possibilisme.