La meva manera de fer opinió

Divendres passat al Parlament, durant la Comissió de Control de l’Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el diputat juntaire Isidre Padrós va disparar una pregunta destinada al director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, que s’havia registrat prèviament com una qüestió sobre “els comentaris dels col·laboradors (de l’emissora, s’entén)”. Aquesta redacció protocol·lària era una forma més aviat maldestra de dissimular que Padrós volia qüestionar l’existència mateixa de la meva píndola diària a El matí de Catalunya Ràdio, més en concret arran d’una de molt recent en la qual servidor defensà la legitimitat del programa a l’hora d’entrevistar l’antic capatàs del futbol espanyol, Luis Rubiales, tot criticant l’informe que el Consell Audiovisual de Catalunya havia publicitat arran de l’interviu com un exemple de pràctica inquisidora pròpia d’un ens inútil i sobredimensionat.

Padrós va considerar que jo no m’havia limitat a discrepar del dictamen, sinó que “va desqualificar el CAC amb arguments propis de l’extrema dreta, comentari que posa en qüestió la seva legitimitat pel fet que els seus membres cobrin sous públics, com si la retribució invalidés una funció institucional de control democràtic (ho fa també des de la ràdio pública nacional, cobrant també per fer opinió, sense cap reflexió sobre la contradicció evident que això comporta)”. El juntaire va continuar esmenant la meva persona escudant-se en allò que definí com “la seva manera de fer opinió”, recordant també tot l’afer de la nostra Pantoja, a la qual ja li hem regalat prou temps, pobreta meva. Sé que la majoria de ciutadans (amb molt bon enteniment) no s’ocupen de les comissions parlamentàries i que tot plegat els pot semblar un incident banal; però diria que l’anècdota s’ha d’elevar a la categoria.

En primer terme, pel que fa a l’origen del meu comentari, encara defenso i sempre opinaré que una ràdio pública ha de poder entrevistar una persona com Luis Rubiales. A mi, tot el que pugui dir aquest ésser tan funest me la rellisca unes quantes muntanyes; però la llibertat d’expressió s’ha d’exercir quan el que es diu és justament allò que consideres més reprovable. I sí, afirmo que el CAC obraria amb molt més d’enteniment si deixés que els periodistes del país treballessin amb total llibertat per interviuar qui els surti del magí i com els ixi de la pebrotera de l’ànima. Pel que fa a la retribució, si haguessin escoltat bé el meu comentari —que no dura ni un minutet—, haurien entès que jo mai no he criticat un responsable públic per fer molta pasta (al contrari, sempre he dit que haurien d’eixamplar la caixa!), sinó que vaig esmenar els sous dels endollats al CAC amb relació a llur magra productivitat.

Dit de forma més explícita, a mi podria semblar-me bé que el president del CAC cobrés un total de 125.001,05 euros anuals i que la seva vicepresidenta en guanyi 121.792,88. Però resulta que el president del CAC és Xevi Xirgo, l’home que va tenir la tasca de dirigir la fusió dels diaris El Punt i Avui, amb la gràcia de transformar dues bones capçaleres en dos papers que ara no llegeix ni déu, sense cap mena d’influència i ni un sol articulista rellevant (tingué la perícia, això sí, de fer d’escrivent del president Puigdemont, perquè al 130 li cardava una mandra oceànica escriure els seus propis dietaris). I també resulta que la vicepresidenta del CAC és Laura Pinyol, una senyora amb l’únic mèrit periodístic d’haver estat cap de premsa de Josep-Lluís Carod-Rovira i de qui, tot i haver col·laborat amb la majoria de mitjans catalans, no recordareu per un sol article, idea o àdhuc frase de mínim pes.

Perquè això, estimats amics, no és un òrgan regulador (necessari!) dels nostres mitjans de comunicació, sinó pura i simple corrupció

Si pensem en el perfil d’aquesta gent tan il·lustre, com entendreu perfectament, resulta directament pornogràfic que hi hagi un ens presidit per la morralla de la professió que tingui la poca decència de recomanar als altres com han de pencar al dia a dia. Però el surrealisme deriva en coses més greus si mirem la pròpia pàgina web del Consell, on hom pot comprovar que les retribucions abans citades es regalen a un organisme que —el passat desembre, per posar l’exemple més recent— va dedicar-se a redactar un total de cinc acords i sis comunicats de premsa. Perquè això, estimats amics, no és un òrgan regulador (necessari!) dels nostres mitjans de comunicació, sinó pura i simple corrupció. I si algú, com el diputat Padrós, creu que opinar així és propi de l’extrema dreta, és que, a banda de gandul, és la mar de curt.

Doncs sí, estimats lectors, aquesta és la meva manera de fer opinió (la cobro en diners bastant escassos, només faltaria, però no em dedico a robar els meus conciutadans), a partir de la qual caldria afegir que patir diputats que es presenten a una comissió amb esperit estalinista, intentant fer de censors i no d’auditors, i tot plegat sense haver fet el mínim esforç de contrastar allò de què es parla, resulta propi d’una tribu del Tercer Món. I encara diré, estimats Pedrós i juntaires, que, si a hores d’ara no heu entès per què aquesta vostra desídia i endollisme està engreixant l’extrema dreta..., és que hauríeu de tornar urgentment al col·legi i començar de zero. I per acabar, us agradi o no, la meva manera de fer opinió us l’haureu d’empassar fins que em resti un sol puto àtom de vida.