El procés de putrefacció política, barrejat amb les ganes que veig de col·locar Sílvia Orriols en el mateix paquet que VOX, m’ha fet pensar en una conversa que vaig tenir amb una patum del procés poc abans de l’1 d’octubre. Érem en un despatx amb el Bernat Dedéu i la patum en qüestió ens va assegurar que ja estava tot lligat. Llavors, amb un cop d’efecte que em va obligar a aguantar-me el riure, va posar un contrapunt dramàtic al seu discurs entusiasta: "Ara només falta que la CUP es porti bé i no ho engegui tot a fer punyetes muntant una revolució social".

"Necessiten una FAI —vaig pensar—, i no sé d’on la trauran". Han passat els anys i sembla que el material inflamable ja està disponible. Abans, la immigració venia del sud d’Espanya i ara ve de més lluny. Però l’efecte és el mateix. Quan, fa vint anys, vaig escriure que el pacte de l’Estatut acabaria com l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 no vaig pensar en el drama posterior. Es poden establir molts paral·lelismes entre les seqüeles del 2017 i les del 1917: les més evidents són el descrèdit dels partits, la normalització de la violència al carrer, el tomb feixistoide de la monarquia i l'arribada dels primers obrers analfabets de parla castellana.

Idealitzem la segona República, i no pensem que va néixer morta perquè tots els actors polítics hi van arribar massa cremats per continuar fugint endavant. Sembla que a Barcelona i a Madrid s'han resignat a repetir el camí com una banda de somnàmbuls. Tot fa pensar que el negoci de la confusió augmentarà al mateix ritme que la degeneració de la política i el caos. Com sempre, el motor de fons és el pols històric que mantenen el Madrid castís que controla l’Estat i la Barcelona sense pàtria que intenta dirigir l’economia. Quan el poder pel poder dels uns i els diners pels diners dels altres no es posen d’acord sobre com s'han de reprimir els anhels polítics del poble català, l’Estat fa aigües.

Com hem explicat a Casablanca, l’Estat espanyol es va començar a fabricar al Compromís de Casp amb l’aliança entre els Trastàmares i els grans comerciants barcelonins. La superioritat numèrica del poble castellà i el trasllat de la cort a Madrid no han aconseguit extirpar la base catalana de l’Estat. Es miri l’època que es miri, el problema d’Espanya sempre ha sigut la catalanitat del poble que va quedar al marge d’aquesta magnífica aliança. Com diu l’Abel Cutillas, si Maquiavel es va fixar en Ferran el catòlic i en Cèsar Borja per escriure El Príncep és perquè va veure que la nova política europea estava naixent de les cendres del Casal de Barcelona. 

Ve una època d’individualitats fortes en un món cada vegada més caòtic i desfet

La qüestió, doncs, és que el poble català torna a estar al mig d'un canvi d'època que li pot passar per sobre. L'únic interès que lliga les elits de Madrid i Barcelona són les ganes d’afeblir el país per dissoldre’l en les seves guerres fratricides i, si cal, fer-li pagar els plats trencats de les seves fugides endavant. La immigració, com fa un segle, és una eina ideal perquè erosiona la cultura catalana i introdueix l’amenaça d’una violència arbitrària que l’estat no té capacitat per exercir a cara descoberta. És allò del pistolerisme dels anys vint i dels incontrolats dels anys 30, que va convertir tants catalans al franquisme. La qüestió és que Catalunya esdevingui un vesper pels catalans, abans que no ho sigui per les forces repressives de l’Estat —o fins i tot pels immigrants. 

L’Ot Bou deia l’altre dia que la idea de la independència no ha quedat impugnada, i que el problema és "la manera d’aspirar-hi". Però la independència d’un país no és una idea, és un fet consumat per la força d’una existència col·lectiva, i la resta són històries. El forat negre que ha deixat el procés no ve tan sols de les enganyifes dels partits. També ve de les mancances que el país ha demostrat a l’hora d'aprendre dels errors i de defensar les seves necessitats quan els polítics processistes ja estaven a la presó o a l'exili. De vegades oblidem que els polítics són persones amb família i amb amics, i amb xarxes de reconeixement econòmic i social —igual que els periodistes que modelen la realitat.

Ara, per exemple, hi ha molt interès a mirar de col·locar Orriols en el mateix paquet de VOX, però tothom sap —i, si no, sempre hi ha els llibres— que la situació lingüística i demogràfica de Catalunya no es pot comparar amb la d’Espanya, ni tampoc amb la de cap Estat d’Europa. Tothom sap que a Catalunya plou sobre mullat amb el tema de la immigració, i que Aliança Catalana no tindria pes com a partit sense els discursos d’Orriols. És l’exemple de llibertat política que ha donat l'alcaldessa de Ripoll, quan tanta gent formada s’amagava o es donava per vençuda, l’element que impulsa Aliança Catalana. Orriols no parla per als funcionaris de la justícia o de la policia, ni per al rei d'Espanya, ni per a cap mena de corporativisme econòmic o social.

Jo no crec que voti, perquè crec que si no tenim força per organitzar una política nacional val més que no tinguem política. I perquè penso que les formes de poder estan canviant, igual que en els temps de Maquiavel i dels Trastàmara. Em sembla que els polítics han perdut la capacitat de cohesionar els països i de resoldre els problemes quotidians i que el poder es vehicularà a través de formes que encara no podem preveure, ni tan sols endevinar. A mi, ja m’agradaria trobar un partit que em representés. Però em sembla que ve una època d’individualitats fortes en un món cada vegada més caòtic i desfet, en el qual la pau no sempre sortirà a compte.

Dit això, qualsevol que compari VOX amb Aliança Catalana o digui que Orriols és una feixista perquè veu les orelles al llop per mi és enemic de Catalunya i, per tant, enemic meu.