La primera engruna de curiositat per la vida política del país —i del món— sol aparèixer en l’adolescència, aquesta etapa de transició i d’intensitat sentimental. Si les condicions de l’entorn i de l’adolescent acompanyen, també es viu el primer desvetllament espiritual. En el meu cas, política i fe em van arribar a les mans més o menys alhora, entre els catorze i quinze anys. En plena efervescència independentista, mentre em pensava que aprenia a pensar —després he entès que només estava aprenent a mastegar arguments—, també aprenia a pregar. Tota l’etapa, fins ben entrada la vintena, la recordo fent equilibris amb un peu a cada costat d’aquesta dualitat: als entorns catòlics, jo era la catalana i la independentista. Als entorns catalans i independentistes, jo era la catòlica. Aquest escenari només era la magnificació de la necessitat de pertànyer que carrega l’adolescència. Incapaç de posar-hi la perspectiva que dona l’edat, però, no em sentia mai d’enlloc. Era gairebé una ficció, és clar, perquè de vegades sí que em trobava perfils similars. Al meu cap, però, mai n'eren prou.

Fent aquest discerniment, em va caure a les mans el nom de Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos el Divendres de Passió fa vuitanta-sis anys. “Però si el fundador d’Unió era independentista!”

Durant la meva etapa de militància, sovint alguns companys feien broma dient-me que m’havia equivocat de joventuts, que el meu lloc era a Unió de Joves. No vaig militar mai a Unió de Joves perquè em va semblar que això de la independència ho feien servir de medalleta i que sempre ho aparcaven al pla de la quimera. Més tard vaig descobrir que a la JNC feien exactament el mateix. Que la coneguda sentència de Manuel Carrasco i Formiguera —“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”— fos per sempre un ideal i mai un fet, ja els anava bé. Va ser fent aquest discerniment que em va caure a les mans el nom de l’home afusellat a Burgos el Divendres de Passió d’avui fa vuitanta-sis anys. “Però si el fundador d’Unió era independentista!” Sí, és clar. Però el que en vaig viure d’adolescent, del partit de Carrasco i Formiguera, n’era una deformació. Malgrat tot, saber que un home de la seva talla política havia mort pel país amb el nom de Jesús als llavis, em va proporcionar un confort que encara em serveix per reconciliar-me amb els ideals si em sento obligada a escollir. Amb el despertar de l’adolescència encara tendre, en un moment de desvetllament desorientat, Carrasco i Formiguera va sadollar amb precisió la meva set de referents.

No ha d’existir un catolicisme català extirpat del món: precisament perquè la vocació de l’Església és universal, cal vetllar perquè, a Catalunya, catolicisme no sigui sinònim d’adscripció nacional espanyola

Ho he escrit alguna altra vegada, però sempre convé recordar-ho: en una Catalunya força més secularitzada que Espanya, i amb una Església que es mira de cua d’ull el conflicte lingüístic, els cristians catalans quedem sovint a mercè de la caricatura del catòlic espanyol. Que no se’m malinterpreti. No ha d’existir un catolicisme català extirpat del catolicisme del món, ans al contrari: precisament perquè la vocació de l’Església és universal, cal vetllar perquè, a Catalunya, catolicisme no sigui sinònim d’adscripció nacional espanyola. Aquests marcs espanyolitzadors que treballen en silenci i a múltiples nivells —sovint en nom de la neutralitat—, són els mateixos que regeixen el relat sobre la Guerra Civil que esborra l’opressió nacional que en part la va motivar, i fins i tot neguen que el feixisme cometés atrocitats amb la nacionalitat com a únic mòbil. D’aquesta dinàmica se n’aprofita també l’esquerra espanyola, interessada a explicar el conflicte únicament des de l’eix social, i incapaç d’acceptar que un cristià tan arrelat com Carrasco fos afusellat pel feixisme només per ser independentista.

L'ideari de Carrasco i Formiguera treballa sobre tres eixos —l’alliberament de Catalunya, el cristianisme i la justícia social— que articulen els grisos de la història i troben equilibri propi

La figura de Carrasco i Formiguera sempre és l’eina idònia per desmuntar els relats simplistes que ens arrosseguen al fil espanyol de la història. El seu ideari va treballar sobre tres eixos: l’alliberament de Catalunya, el cristianisme i la justícia social. Són tres eixos que, davant les inèrcies d’uns i altres, articulen els grisos de la història i troben un equilibri propi. Quan vaig arribar a la universitat, m’ho vaig fer venir bé a qualsevol assignatura en què ens manaven treballs per tractar la seva figura. Si bé és cert que Carrasco i Formiguera està força estudiat com a intel·lectual —vaig haver de passar-me hores a la biblioteca llegint Reguer i Bonet—, el seu vessant polític no està batut amb aquesta intensitat. O no ho estava, vaja, fins que Lluís Duran va publicar l’any 2022 Manuel Carrasco i Formiguera, pensament i acció, una tasca d’investigació molt reeixida sobre el seu pensament polític. Llegir-lo té un punt depriment, perquè és inevitable submergir-s’hi i no anar teixint tothora una comparativa amb el perfil de polític que avui copa la vida pública del país. Tenir vocació política i tenir perfil polític, és a dir, l’aptesa per a exercir la tasca, no és el mateix. Sense l’una, l’altra coixeja. En aquest sentit, Carrasco i Formiguera va ser un polític rodó perquè la seva acció era conseqüència d’aquesta complementarietat. 

Carrasco es concreta —pensament i acció—, en un enamorament de la llibertat: espiritual, nacional, social. Trenca les costures del que el marc espanyolitzador ens diu que és impossible de conjuminar

Anys després de descobrir-lo, se’m fa inevitable pensar que Carrasco i Formiguera es concreta, tant intel·lectualment com política —pensament i acció—, en un enamorament de la llibertat, perseguint-ne l’estela: llibertat espiritual, conscient que només amb Déu la llibertat individual es fa plena; llibertat nacional, que va defensar en tots i cadascun dels moments clau previs a la Guerra Civil, bo i sabent que el preu a pagar per fer-ho podia ser la vida; llibertat social, conseqüència de la justícia social, perquè només amb les necessitats vitals cobertes, el ciutadà escull lliurement. Carrasco i Formiguera trenca les costures de tot el que el marc espanyolitzador ens diu que és impossible de conjuminar. No hi ha dualitat espanyolitzadora que constrenyi per a qui escull ser-ne lliure. Quan sento que aquesta ambivalència encara avui em fa estrebades cap a un costat i l’altre, tenir present Carrasco i Formiguera m’explica que no soc la Hannah Montana, sinó que jo, com molts, som producte d’una tradició política que fa arrel en una cosa més fonda. Manuel Carrasco i Formiguera va ser assassinat avui fa vuitanta-sis anys, a Burgos. Abans que l’escamot disparés, el seu crit de “Visca Catalunya lliure!” va trencar la boira del matí. Amb un crucifix a una mà i els peücs de la seva filla a l’altra, va mirar el pare Romanyà i va continuar xiuxiuejant “Jesús, Jesús”. Sempre m’ha semblat que un home que es planta així davant la mort és un home que ho ha entès tot sobre la vida; un polític que es fa càrrec que la distància entre l’ideal i el fet la marca el compromís.