L'article 99 de la Constitució, el que regula com s'arriba a la Moncloa, no diu ni una paraula de blocs. Estableix que el candidat proposat pel rei exposa el seu programa davant del Congrés i queda investit si reuneix la majoria absoluta, cent setanta-sis diputats. Si no la reuneix, la mateixa proposta es vota una altra vegada quaranta-vuit hores després i llavors n'hi ha prou amb la majoria simple, que en l'idioma de qualsevol junta de veïns significa tenir més sís que nos. Les abstencions no compten a favor de ningú ni en contra de ningú. Per aquesta porta va entrar Mariano Rajoy el 29 d'octubre de 2016, amb cent setanta vots a favor, cent onze en contra i seixanta-vuit abstencions socialistes. Pedro Sánchez va passar per la mateixa el 7 de gener de 2020, amb cent seixanta-set sís, cent seixanta-cinc nos i divuit diputats d'ERC i de Bildu que no van voler sumar-se, però tampoc impedir-ho. Dos presidents de signe contrari deuen, així, el càrrec a gent que, amb l'excepció d'ERC, no estava en el seu bàndol.
Des que Sánchez va dissoldre les Corts el 5 d'octubre, a Ferraz i a Gènova es fa campanya com si aquest article no existís. Les mitjanes d'enquestes donen al PP i a Vox al voltant de dos-cents escons i es parla d'aquesta suma com si no hi hagués res més, com si els vots d'Abascal vinguessin de sèrie amb els de Feijóo i tot el que queda a l'esquerra formés un sol cos amb un sol cervell, que a Ferraz té nom i cognom. Al setembre vaig explicar aquí per què la crispació engreixa Vox i surt de franc a qui governa, i a aquell article em remeto. Ara m'interessen la nit del 29 de novembre i els dos mesos que la Constitució concedeix, a comptar des de la primera votació d'investidura, abans de tornar-nos a les urnes. Aquí l'esquema de fronts queda al descobert com una ficció amb dos beneficiaris.
El primer és Vox. En una campanya de blocs, Vox deixa de demanar el vot i es presenta com la condició sense la qual no hi haurà govern de la dreta ni caurà Sánchez. La Constitució no exigeix això, ja que permet investir Feijóo amb més sís que nos, i per tant sense Abascal, sempre que altres decideixin no votar en contra. Ho exigeix una regla no escrita, la que diu que abstenir-se davant un candidat equival a fer-se'n còmplice, i aquesta regla té autor conegut. L'octubre de 2016, Sánchez va preferir deixar el seu escó abans que abstenir-se davant Rajoy, i va aixecar la seva segona vida política sobre un "no és no" que va convertir l'abstenció en una forma de traïció. Deu anys després, aquell invent treballa per a Santiago Abascal. Si ningú pot abstenir-se sense pagar-ho car, Feijóo té una sola porta i la clau la guarda Vox.
Qui més perd amb aquesta regla és Feijóo, encara que a Gènova actuïn com si els convingués. Un PP que només pot arribar a la Moncloa amb el sí d'Abascal entra en campanya amb el soci ja col·locat a la foto, i aquesta foto és l'única que Ferraz necessita per mobilitzar votants que no perdonen a Sánchez gairebé res, excepte la por a Vox. I si arriba, ho farà sense haver après la lliçó dels governs autonòmics de 2023. El juliol de 2024, Vox va sortir de la nit al dia dels cinc executius que compartia amb el PP, arran del repartiment dels menors migrants arribats a Canàries, i va deixar en minoria els presidents que l'havien fet conseller. Per a Abascal, un govern compartit és un aparador, i en surt quan ho demana la campanya següent. Qui governa penjat d'un partit així li cedeix l'agenda setmana a setmana i, amb cada concessió que el legitima, ensenya al seu propi votant que l'original està disponible sense passar per la còpia. Ho saben a França els hereus de Chirac, el president dels quals va acabar pactant amb Le Pen el 2024, i el que queda de Forza Italia, soci menor de Meloni a Roma. Juanma Moreno va demostrar a Andalusia que el PP creix en la direcció contrària, quan no necessita ningú a la seva dreta. Feijóo hauria d'explicar per què creu que a ell li anirà millor en braços de qui espera el moment per menjar-se'l.
Sumat a un front, un escó val un escó; quan cal perquè hi hagi més sís que nos, val el que costi una investidura, i aquest preu el posa qui arriba sense lligams, mai qui ha compromès el vot abans que s'obrin les urnes
L'altre beneficiari és el mateix Sánchez. Un president que arriba a les urnes amb els pressupostos de 2023 prorrogats per tercera vegada, i envoltat d'una corrupció que desborda amb escreix l'eslògan de "cas aïllat", no pot demanar el vot pel que ha fet, així que el demana pel que vindria darrere. Per a això, necessita un Vox gran i una esquerra incapaç d'imaginar res diferent d'ell, en la qual qualsevol papereta sense el logotip del PSOE quedi convertida en una ajuda a la ultradreta. Vox s'alimenta d'un PSOE que l'assenyala cada matí; Sánchez d'un Vox que espanta cada tarda, i entre tots dos s'han repartit el centre del tauler amb un protagonisme que la majoria dels votants no els concediria si algú els ho preguntés.
El votant a qui es dirigeixen, però, no viu en cap dels dos fronts. El llogater de Sants que va votar socialista el 2023 i no ha vist cap dels habitatges que li van prometre no s'ha tornat de dretes per això, i el petit propietari de Girona que no vol Abascal de ministre de l'Interior tampoc s'ha fet sanchista. Amb el filtre adequat, la cromatografia política d'un Estat dona molts més colors que el blanc i el negre. El 23 de juliol de 2023 Catalunya va repartir els seus quaranta-vuit escons entre sis formacions. Catorze van anar a dos partits, un d'independentista i un altre que deia ser-ho, que no es presentaven per governar Espanya, sinó per negociar amb qui la governés, i en aquests tres anys només Junts s'ha dedicat a aquesta tasca.
Expulsar el centre del debat té també un cost que s'acaba pagant al BOE. Gairebé tot el que Espanya i Catalunya necessiten reformar exigeix majories que cap bloc té. Una llei orgànica requereix la majoria absoluta del Congrés, segons l'article 81.2, i els vocals del Consell General del Poder Judicial que elegeixen les Cambres necessiten tres cinquenes parts segons el 122.3, que al Congrés són dos-cents deu diputats. Ho vam aprendre en els més de cinc anys que va passar el Consell amb el mandat caducat. La més generosa de les mitjanes deixa el PP i Vox en dos-cents un, nou per sota d'aquesta xifra. Una Fiscalia que no depengui de qui governa, una llei d'habitatge que es pugui aplicar o el reconeixement que l'Estat deu a Catalunya no sortiran mai d'una trinxera, perquè allà cedir és perdre i ningú aconsegueix res que no li arrenqui al del davant.
En aquesta ficció, a Catalunya li han assignat el paper de figurant, encara que l'aritmètica recent digui el contrari. El 2020 la investidura va dependre de l'abstenció d'ERC i el 2023 dels set vots de Junts. Sense anar més lluny, dues de les tres últimes investidures que van tirar endavant es van decidir amb vots catalans, i els de Junts, almenys, no pertanyien a cap front, per això van poder cobrar-los. El novembre del 2023 set escons van pesar més que els trenta-tres de Vox, precisament perquè no tenien amo. El dia en què el vot català s'apunta a un bloc, ningú el negocia i es dona per descomptat. Míriam Nogueras ho va explicar el 6 d'octubre a Catalunya Ràdio. Junts va donar "una oportunitat al senyor Sánchez, que és obvi que no ha sabut aprofitar", i no accepta els incompliments del PSOE com els accepten ERC i la delegació socialista representada pel PSC. En la mateixa entrevista, va descartar "absolutament" pactar amb un govern PP-Vox. Llegides juntes, les dues frases descriuen una cosa que l'esquema de fronts no sap on col·locar, un vot que no es regala i que obliga a fer comptes a qui el necessiti.
Aquestes setmanes al votant català li repetiran, amb més insistència que a ningú, que qualsevol papereta que no serveixi per frenar Vox està perduda, perquè és aquí on el PSOE compensa bona part del que perd a la resta d'Espanya. Per contestar n'hi ha prou de tornar a l'article 99. Sumat a un front, un escó val un escó; quan cal perquè hi hagi més sís que nos, val el que costi una investidura, i aquest preu el posa qui arriba sense lligams, mai qui ha compromès el vot abans que s'obrin les urnes. Entre enviar diputats a Madrid perquè aplaudeixin i enviar-los perquè decideixin, hi ha una diferència que a Catalunya s'ha pogut mesurar en els últims anys.
La nit del 29 de novembre algú sumarà els escons de dos o tres partits i ho celebrarà com la victòria del seu bloc. Si arriba a cent setanta-sis, haurà d'explicar a qui deu cadascun. Si fa curt, tindrà dos mesos per descobrir que la Constitució compta sís i nos i que entre uns i altres s'asseuen diputats arribats de Catalunya que no s'han rendit ni han signat res amb ningú.