Les dones científiques som bastant invisibles (les aportacions de dones científiques sempre han sigut silenciades o oblidades) —tot i que cal reconèixer que cada cop hi ha més conscienciació d’aquest menysteniment i trobem múltiples accions i activitats per a visibilitzar-nos o donar-nos veu—. Aquest menysteniment de les dones no és patrimoni de la ciència, és un reflex de la visió social i, per això, també els personatges femenins gairebé no apareixem a la història. Al cap i a la fi, la història l’expliquen els historiadors que volen explicar la seva versió de com van tenir lloc els successos, i les dones, excepte si eren monarques, no semblem tenir-hi un paper rellevant ni gaire galdós.
Si anem al dia a dia, a les dones sempre se’ns ha posat l’etiqueta de “poc agressives” i dedicades bàsicament a la cria de descendència, cura dels grans i malalts, a la intendència domèstica i recollir fruits i cereals. En canvi, les “grans accions heroiques” que necessiten, en teoria, força física i agressivitat —com ara la caça— no serien pròpies de les dones, i l’aportació de proteïna animal (una fita que es considera central dins de l’evolució humana, atès que el desenvolupament del cervell humà necessita aportació de nutrients molt concrets) seria una activitat duta a terme pels mascles del grup tribal. Ja us puc dir que aquesta visió androcèntrica de les societats caçadores-recol·lectores no és certa. De fet, podríem dir que és una visió vuitcentista i obsoleta, en el sentit que els rols en què a les dones se’ns ha encasellat durant molts segles, en la funció única de cuidadores de la llar, no se sostenen quan es fa una anàlisi exhaustiva de les societats indígenes caçadores-recol·lectores actuals (o dels últims segles). Un estudi molt recent mostra que les dones són també caçadores, de forma equivalent a la dels homes, tot i que prefereixen armes i estratègies de caça diferents, per exemple, prefereixen caçar en grup o amb l’ajut de gossos, més que soles.
Aquest joc de “trons” dels rols i percepcions socials dels gèneres o sexes és encara més complex si estudiem la prehistòria. No tenim informació de com era considerat el gènere o el sexe en les cultures antigues, per això, les anàlisis només es poden basar en la determinació del sexe biològic. Com que no hi ha cap informe escrit, els prejudicis —en el sentit de “jutjar i sentenciar” prèviament a tenir dades— dels historiadors i arqueòlegs encara són més prevalents, sobretot considerant que la major part d’informació s’ha obtingut des del segle XVIII a l’actualitat, on les dones no teníem accés a les observacions ni discussions intel·lectuals. Així, tampoc no ens ha d’estranyar que quan es trobava qualsevol tomba amb restes humanes rodejades d’armes o instruments de guerra, s’assumís directament que es tractava d’un home. Com ja us vaig comentar en un altre article, les tècniques de genètica forense que extreuen i analitzen el DNA de restes humanes permeten identificar sens dubte que moltes de les restes humanes enterrades amb armes o objectes de poder són de sexe biològic femení en molts dels casos més controvertits. És a dir, hi havia dones guerreres en l’antiguitat, i no poques!
La història l’expliquen els historiadors que volen explicar la seva versió de com van tenir lloc els successos, i les dones, excepte si eren monarques, no semblem tenir-hi un paper rellevant ni gaire galdós
Ara bé, moltes vegades, existeixen restes humanes que no poden ser analitzades genèticament perquè el DNA està molt malmès. Això és molt freqüent quan l’ambient és molt humit o molt sec. Llavors, es poden usar altres tècniques complementàries, com ara la proteòmica, que poden inferir de quin sexe biològic són aquelles restes. Per exemple, una proteïna molt informativa és l’amelogenina, la proteïna principal de l’esmalt dental. El gen de l’amelogenina està localitzat en una regió del cromosoma X que també es troba al cromosoma Y. Els cromosomes sexuals, X i Y, determinen el sexe biològic dels fetus dels mamífers. La gran majoria de femelles de mamífers son XX, mentre que la gran majoria de mascles de mamífers són XY. Existeixen unes poques excepcions que avui no entrarem a discutir, ja que el que ens interessa és que hi ha un gen de l’amelogenina al cromosoma X que és diferent del gen de l’amelogenina del cromosoma Y. I les diferències entre aquests dos gens permeten determinar el sexe biològic d’una mostra humana, tant pel que fa al DNA com pel que fa a la proteïna que, recordem, es troba a l’esmalt de les dents. Doncs bé, en un estudi trencador, s’ha emprat aquesta tecnologia per a estudiar el sexe biològic de dents extretes d’un cos enterrat fa uns 5.000 anys a Valencina de la Concepción, un petit poble a 8 kilòmetres de Sevilla.
I ara, us preguntareu, i per què aquest estudi és tan rellevant? Per què us l’esmento? Doncs perquè aquest estudi acaba de demostrar que la persona més important i poderosa d’Ibèria a l’Edat de Coure (precedeix a la de Bronze), fa uns 5.000 anys, era dona. Anem a pams. Primer, el terme municipal de Valencina té 450 hectàrees amb el jaciment més important de l’Edat de Coure de la península Ibèrica. Existeixen diferents monuments d’enterraments amb restes humanes de l’època. El 2008 es va trobar una tomba singular, on hi havia una zona superior amb nombrosos objectes de valor, però una zona inferior, on hi havia un cos inhumat, d’aproximadament entre 17-35 anys, acompanyat d’un aixovar d’excepcional valor. En conjunt plats de ceràmica, pintes d’ivori, fletxes de sílex, una daga de vidre de roca amb empunyadura d’ambre, un plat de mareperla i, fins i tot, un ullal sencer d’elefant (és a dir, d’ivori), que només hauria pogut arribar d’Àfrica. Aquesta singularitat, que demostrava la seva preeminència i poder, va fer que immediatament se l’anomenés “l’home de l’ivori”. Doncs bé, ara sabem mitjançant l’anàlisi de l’amelogenina de les restes dentals, que no era un home, sinó que era “la dona de l’ivori”. No em digueu que no és poètic… anomenem les restes perquè hi ha una dent d’elefant al costat, i és la dent de la resta humana la que ens indica que es tracta d’una dona. Esmalt dental per esmalt dental…
Mai no s’ha trobat cap altre enterrament de l’època amb tals senyals de luxe. Aquesta era una dona poderosa, sens dubte, la persona més poderosa d’aquesta època, ja que cap altra resta humana trobada té tals senyals de veneració. S’infereix que aquests honors no són heretats, perquè en enterraments de nens de la mateixa època no mostren aquests senyals de luxe; i el fet que les seves mans mostren senyals d’haver treballat, indicaria que són mèrits guanyats, pel seu carisma o per les seves accions. També és cert que als plats de ceràmica s’hi troben restes de vi, cànnabis i cinabri. El cinabri, o sulfur de mercuri, és un mineral de color vermellós intens i molt tòxic, però molt estimat a l’antiguitat per la seva coloració. Els ossos de la dona més poderosa d’Ibèria a l’edat de bronze mostren una gran exposició al mercuri, per la qual cosa tampoc no podria haver viscut molts anys, essent el mercuri un poderós neurotòxic. Aquí adjunto una imatge recreada per una de les investigadores signants de l’article, que representa com podria haver sigut la “dona d’ivori” en una escena de la seva vida diària.
Cal destacar que hi ha una altra tomba, a uns 100 metres de la tomba de la “dona d’ivori”, el tholos de Montelirio (tholos és una paraula grega que indica una construcció circular). Aquest tholos, datat d'unes dues-tres generacions més tard que l’anterior, conté diverses cambres, i a la cambra més interior, s’hi van trobar uns 20 cossos enterrats, dels quals 17 eren dones. Aquesta tomba també té molts objectes de luxe, demostrant clarament que aquestes dones eren valuoses per a la seva societat. A més, totes presenten contaminació per mercuri, de forma similar a la “dona d’ivori”. Una de les dones és polidactílica (una de les seves mans té 6 dits), una condició que podria ser considerada “única” i especial. ¿Podríem estar aquestes dones relacionades amb pràctiques rituals i religioses? Potser sí.
Tanmateix, fossin sacerdotesses, guerreres, o governants, aquestes són les nostres avantpassades. I eren les persones més importants i poderoses de la Ibèria a l’edat del Coure, fa uns 5000 anys!