Sempre cal agrair l'honestedat. Especialment la que no neix fingida, empesa per la necessitat circumstancial —política, estratègica, publicitària—, sinó la que surt del cervell reptilià, sense elaboració, ni càlcul, com si fos un pet o un eructe. El mecanisme pot ser divers, la ira, la ràbia, qualsevol instint primari pot anul·lar el fre d’un polític, i aleshores cauen les disfresses i apareix, nua, la veritat. És l'honestedat sense el filtre de la correcció política, sota la qual es fabriquen les aparences. En moltes ocasions, aquest fenomen apareix amb el descuit d’un micròfon obert o d’una càmera oculta, quan tenim l’ocasió d’escoltar allò que el polític pensa de veritat, sense saber que l’escoltem. Però en algunes ocasions no hi ha parany, sinó el simple instint bàsic que empeny el polític a vomitar des de l’estómac, allò que mai no diria des del cervell. Són casos rars, però molt valuosos, perquè permeten una radiografia precisa del seu pensament profund.
Això és el que ha passat amb l’exabrupte irat de Pablo Iglesias en la seva intervenció a Els Matins de TV3 amb Ariadna Oltra. No només per la bonica expressió respecte a una part important dels ciutadans catalans, emmarcats en “toda esta mierda de Junts y el pujolismo” (dit així, en castellà castís), sinó per considerar que som uns ingrats, malgrat la seva incommensurable bondat. Segons l’ínclit amic de Tardà i Rufián, els catalans hauríem d’estar agraïts i callats perquè ell va defensar els presos catalans i això li hauria costat un gran patiment polític. S’agraeix l’aclariment, perquè molts de nosaltres, ingenus confessos, havíem cregut que defensar els presos contra la repressió era un deure democràtic, i resulta que era un favor. Ni coherència, ni compromís, sinó un simple gest paternalista cap als desgraciats indepes que estaven sent estomacats. I ara, com és de rigor, ens passa la factura. Què ens hem cregut de criticar Podemos, si ells varen anar a visitar els presos! Com en som, de desagraïts! I davant de tanta ingratitud, la bilis li surt per la boca.
Però si l’esgarip de la merda, i tot això dels presos, no fos prou clarificador del profund menyspreu que sent per l’independentisme català, hi ha un indici que esdevé categoria: els arguments que Podemos ha fet servir per negar el dret de Catalunya a tenir sobirania en termes d’immigració. D’entrada, han fet servir el terme racista per a justificar un capteniment incomprensible, alimentant l’estigmatització de Junts i dels milers de persones que els donen suport. Comença a ser molt greu l’ús pervers i indiscriminat que fa Podemos d’aquests conceptes tràgics que tant de mal han fet a la humanitat. No només banalitzen el racisme, sinó que el converteixen en una arma llancívola per atacar els seus adversaris. Demagògia de la més baixa estofa. Un atac que, altament, no neix de cap justificació, perquè res de res de res del que hi ha a la proposta de Junts es pot considerar racista. Ans al contrari, és un intent de gestionar democràticament un tema tan complex.
En aquest punt, un parèntesi. Patètic el capteniment de Rufián i ERC, en un intent desesperat de fer la puta i la Ramoneta. D’una banda, donen validesa a l’acusació de racista, no fos cas que els seus amiguets de l’esquerra espanyola els renyessin. De l’altra, no gosen votar en contra, perquè no podrien explicar-ho a Catalunya. Ergo, ERC ha votat una llei “racista”. Interessant...
Els catalans només tenim dret a gestionar la immigració si passem l’examen ideològic de Podemos
Més enllà de les misèries dels republicans —que, en termes de coherència nacional, n’acumulen a dojo—, i de retorn a Podemos, hi ha la qüestió més important: la idea que tenen ells del que significa l’autogovern de Catalunya. D’entrada, el plantegen com una mena de “gràcia” atorgada als catalans si ens portem bé i ens hem purificat de dretanisme. És a dir, per exemple en aquest cas, els catalans només tenim dret a gestionar la immigració si passem l’examen ideològic de Podemos. No és un dret en ell mateix. És una concessió que ens donen per la seva incommensurable gràcia, i com a tal, ens la poden negar, si no ho fem com ells volen. És a dir, som una ciutadania menor d’edat que només pot tenir una competència si la fem segons el filtre moral que ells estipulen. Dit en curt: Podemos està a favor de l’autogovern si el fem com ells volen. Ni dret nacional, ni punyetes. Concessió vinculada a la ideologia: no poden practicar un relativisme ètic més impresentable.
La qual cosa condueix a la conclusió coneguda. A l’hora de la veritat, no hi ha jacobinisme més agressiu i efectiu que el que practiquen aquests gurús de l’esquerra autèntica. Ens enganyen amb floritures perifèriques, però ens menyspreen com l’Espanya de sempre.