"Si acceptava a ulls clucs que l'antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l'ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s'hi trobava de seguida com a casa". Emulant allò que Jesús Moncada posava en boca del seu entranyable secretari a Calaveres atònites, lo passat dissabte centenars de persones mos vam sentir com a casa allí on Ebre i Segre confluïxen. La Franja ha tornat a alçar la veu per a recordar i reivindicar que a l'Aragó s'hi parla català i aragonès —amb un major perill d'extinció— i ho ha fet durant la commemoració del 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa, que l'any 1984 va aplegar els alcaldes de 17 municipis per a firmar un document en defensa del català a la zona. Enguany hi han assistit representants d'una quarantena de pobles, a més d'una vintena llarga d'entitats. La resposta serà proporcional a l'atac però ja cansa tanta ofensiva repugnant i grotesca.

Dins la moda de l'anticatalanisme —alimentada pel procés inconclús— s'hi incorpora la llengua com a arma llancívola, com si un franjolí no pogués sentir-se plenament aragonès i alhora parlar el català. Ja el 2002, aquella Declaració de Mequinensa es va haver de reeditar i actualitzar i es va signar, a la mateixa població, lo Manifest pel Pacte per les llengües d’Aragó. I com que el dia de la marmota és més que una pel·lícula, ara l'actual govern de PP i Vox a la comunitat veïna torna a la càrrega: ja ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i ha eliminat lo finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Fins i tot, lo president de la comunitat, Jorge Azcón, va anar recentment a Brussel·les a negar que a l’Aragó s'hi parlés català (que ja em direu vatros quines ganes de fer el ridícul pel món, fardant d'ignorància i mala fe). A més, l’acord entre la dreta i la ultradreta també inclou la derogació de l’actual llei de llengües, que, tot i no ser cap bicoca —no en reconeix l'oficialitat malgrat n'accepta l'existència—, esdevenia una xicoteta mesura de protecció i normalització.

La llengua no és propietat dels governs, sinó dels parlants que l'usen i la transmeten; i de modalitats lingüístiques n'hi pot haver moltes, però de llengua només una

Davant de tanta malíccia i poc saber, la societat sobirana ha tornat a organitzar-se, amb l'ajuda de filòlegs, que aporten lo rigor científic, i de representants polítics, que als pobles dixen de banda les sigles i posen lo sentit comú al servei de la ciutadania (per exemple, l'únic regidor del PP de Mequinensa ha votat a favor de la moció en defensa de les llengües minoritàries). La lluita també va de la mà de professors i mestres, herois i heroïnes que fa dècades que ensenyen lo català a les escoles amb un èxit rotund de participació, éssent com és una activitat voluntària i no pas lectiva. Perquè la llengua no és propietat dels governs, sinó dels parlants que l'usen i la transmeten; i de modalitats lingüístiques n'hi pot haver moltes, però de llengua només una.

Franco va afonar mig poble vell de Mequinensa sota les aigües del pantà de Riba-roja però els hereus del dictador no podran ofegar mai del tot la llengua que encara parlen aquells a qui els hi van inundar la casa i els seus dignes descendents, repartits per tota una terra prima sobre el mapa però robusta d'esperit. La llengua materna és intrínseca, no només una reivindicació. Amb ella la iaia mos explicava contes i la mare mos va fer dir les primeres paraules. Amb ella l'alcalde, Antonio Sanjuán, va dirigir-se en tot moment als centenars de persones presents, amb passió i criteri, i amb ella la incansable Lourdes Ibarz, presidenta de la històrica associació Coses del poble, va llegir el manifest final de la jornada. També va ser la que van fer servir Júlia Cruz i Carla Azanuy per a emocionar-mos, posant-hi les seues cançons per a cloure l'acte.

Los peixos del riu Algars no saben si estan nadant a Catalunya o a l'Aragó. Tampoc a natros mos cal saber de quina comarca és lo veí que sosté la mateixa pancarta

Amb 250 quilòmetres de llarg, de nord a sud, i entre 15 i 30 d'ample, d'est a oest, la Franja (de Ponent o Oriental, depenent des d'on se mire) sorteja muntanyes, rius i planes amb una personalitat conjunta diferenciada, marcada pel patrimoni universal que és lo català, amb aquell accent seu tan nostre, tan de tots. Les 50.000 persones que hi viuen repartides en 62 municipis se comuniquen amb una llengua que alguns s'entesten a dir que no existix, que fa onze anys ja es va intentar fer desaparèixer canviant-li el nom (i inventant-se aquell mediocre circunloqui de Lapao, lengua aragonesa propia del área oriental) i que en fa vint també va vore com l'agredien, amb una nova limitació comarcal polèmica, ja que la vigent no respecta els criteris lingüístics i barreja poblacions catalanoparlants i castellanoparlants dins d'una mateixa comarca.

Les paraules mil·lenàries seguixen baixant pels rius que vertebren este braç estret de terra, de l'Éssera al Matarranya, del Noguera Ribagorçana al Cinca, de l'Alcanadre a l'Ulldemó. La riquesa dels mots és ben viva des de Bonansa a Valderobres, de Binèfar a Fraga, de la Codonyera a Maella. Ells i natros —la Catalunya Nova— som parents per part de riu i també —amb la resta del domini lingüístic— germans de llengua. Los peixos del riu Algars no saben si estan nadant a Catalunya o a l'Aragó. Tampoc a natros mos cal saber de quina comarca és lo veí que sosté la mateixa pancarta. Perquè, com deia Desideri Lombarte, lo poeta de Penaroja de Tastavins: "La llengua que parlem és clara i forta, i és dolça si convé, i és falaguera i és jove com un brot de primavera, i és vella com l’hivern, i no està morta. Està viva al carrer; val per anar a llaurar, i per a renegar i per anar a la font, i anar al cafè. Per què no ha de valer per a escriure al diari, per a passar el rosari i per a escriure més, si més convé; més versos i cançons i més històries dels fets presents i de passades glòries?".