En diferents àmbits de l’administració estatal a Catalunya es percep una freqüència creixent d’actituds que si no són directament hostils, són més pròpies del tractament que solien emprar les metròpolis a les colònies, on els drets i els interessos de les persones i del territori són sistemàticament ignorats, si no vulnerats.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat el compliment de la sentència que anul·lava el decret amb què es va pretendre salvaguardar el català com a llengua vehicular a les escoles. Qui va iniciar el procés contra el model d’escola catalana va ser un ministre del Partit Popular, José Ignacio Wert, que en un atac de sinceritat va dir que “nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. Seria erroni pensar que el que pretenen és que els alumnes aprenguin bé la llengua castellana. L’objectiu no és més castellà, sinó menys català. Es tracta d’erradicar la llengua catalana. Erradicar la llengua per negar la nació.  

No existeixen col·lectius ni organitzacions de pares catalans que no vulguin que els seus fills aprenguin el castellà, però sí que n’hi ha de pares que es neguen al fet que els seus fills aprenguin el català, amb una actitud de clara mentalitat colonitzadora. Ben organitzats, instruïts i finançats fan la feina necessària perquè a continuació els tribunals exerceixin el seu poder colonial.  La diferència amb temps passats és que el Conde Duque de Olivares va ordenar “conseguir el efecto, sin que se note el cuidado”, i ara sembla que, després del procés, el que volen és que es noti la fortalesa del seu poder, inherent a un implícit dret de conquesta. Clama al cel que l’actual Govern de la Generalitat negui l’ofensiva judicial contra la llengua. Potser ja li està bé, cosa que marca una inflexió respecte a l’actitud en defensa de la llengua de tots els governs anteriors. És un canvi de paradigma històric, i tot té una explicació. El partit de Salvador Illa ha substituït allò que se’n deia sector catalanista del partit per tants i tants militants de Ciutadans promocionats a àmbits de decisió del PSC i de les institucions.

Una iniciativa inequívocament espanyolitzadora és organitzar un partit de la selecció espanyola de futbol a Cornellà i inundar l’estadi de banderes espanyoles. La idea és un acord dels socialistes amb la Federació espanyola, que dirigeix un home del PP i que ha estat aprofitada per Vox, per organitzar una mobilització. Cal recordar que PSC, PP i Vox sumen majoria al Parlament de Catalunya i la fan servir quan es plantegen assumptes importants. Sense anar més lluny, s’han posat d’acord per rebutjar el districte universitari català.

Clama al cel que l’actual Govern de la Generalitat negui l’ofensiva judicial contra el català i marca una inflexió respecte a la defensa de la llengua que van fer tots els governs anteriors

La Plataforma per la Llengua ha denunciat diversos casos en què persones catalanes que pretenen corregir ortogràficament el seu cognom es veuen obligats a fer un tràmit enutjós i es troben amb l’actitud bel·ligerant de funcionaris que rebutgen la sol·licitud, que només es pot fer en castellà i sempre procurant que prevalgui la versió castellana. No hi ha mentalitat més colonial que pretendre decidir el nom d’una persona en contra de la seva voluntat. I cal no enganyar-se, això no és cosa d’uns pocs funcionaris que abusen del seu poder, sinó que respon a un ambient propiciat des de més amunt.

Que es tracta d’erradicar les referències catalanes ho acaben de posar de manifest tant el PSOE com el PP, que de mutu acord i en contra dels ciutadans i les institucions de l'illa d’Eivissa, han imposat en la reforma constitucional que consti el nom castellà "Ibiza", en comptes d’Eivissa. Més colonial que això?

El colonialisme es manifesta, però de diverses maneres i una és ocupar el territori però desentendre’s de les seves necessitats i de les dels seus habitants. L’exemple paradigmàtic és el desastre de Rodalies. No em puc estar de denunciar un escàndol que posa en evidència la incapacitat d’Adif i Renfe per resoldre els problemes i la seva capacitat de crear-ne de nous i complicar la vida de les persones fins a posar-les en perill.

No existeixen col·lectius ni organitzacions de pares catalans que no vulguin que els seus fills aprenguin el castellà, però sí que n’hi ha de pares que es neguen a que els seus fills aprenguin el català, amb una actitud de clara mentalitat colonitzadora que els tribunals avalen

 Amb dècades de retard tenim les obres de l'R3 per desdoblar la línia entre Parets i la Garriga. Sota l’estació de La Garriga, un túnel d’un sol carril connectava les dues bandes del municipi separades per la via del tren. Era obvi que aquell pont s’havia d’eixamplar i així s’ha fet. Ara és un pont més ample, però malauradament més baix, tan baix que no passen les ambulàncies!!! No fa gaire un veí que perdia molta sang es va salvar de miracle esperant l’ambulància, que va haver de fer una llarga i estúpida volta per la carretera de Samalús abans de socórrer-lo. No passen les ambulàncies, tampoc els camions... i tampoc els camions dels bombers!!! Ja ha passat que diversos camions s’han encastat contra el sostre del pont i els bombers també ho tenien complicat per accedir-hi.

El drama no s’acaba aquí, perquè l’alternativa al primer túnel és un altre que fa passar cotxes i camions que venen de Samalús per davant de dues escoles i on Adif va construir un mur de formigó que fa dues setmanes es va desplomar. Per sort no hi va haver ferits però hauria estat una tragèdia en hora d’entrada o sortida de les escoles.

Fa sospitar que Adif decideix els túnels sobre plànol. Algú va escriure que passejar a la primavera o a la tardor pel passeig modernista de la Garriga és tot un plaer sensorial i espiritual. D’això fa temps, perquè mentre tots els municipis procuren pacificar el trànsit, a la Garriga el passeig ha esdevingut el carrer més concorregut de camions i automòbils. I el que és més fort, la tercera opció prevista és un nou túnel per sota de la via i el passeig perquè els camions enllacin amb la C-17 travessant un altra zona escolar...

Només la desídia de qui pren les decisions a 600 kilòmetres de distància i amb absoluta indiferència per les vides dels ciutadans afectats pot explicar aquest desastre. Catalunya potser no és una colònia en el sentit estricte, però el tractament que reben els seus ciutadans ho fa pensar sovint.