Tots coneixem persones al nostre voltant que sembla que mengen tot el que volen sense cap efecte sobre el seu pes corporal. Mengen, però estan prims, i, normalment, són gent que té aquesta constitució, sempre han sigut esprimatxats i mai no han tingut problemes d’intoleràncies ni tampoc trastorns alimentaris. La nostra època es caracteritza per un accés quasi il·limitat al menjar, per tant, el percentatge de gent prima que menja tot el que li ve de gust és molt baix dins de la població. El normal és que si mengem més del que necessitem, ens engreixem, i molta gent, a partir d’una certa edat, estan a dieta o miren molt el que mengen per no guanyar pes. L'obesitat, sobretot, l’obesitat infantil, és un greu problema de salut global causat per un desequilibri entre la ingesta d'energia i la despesa energètica total, però ens podem preguntar: quina ha de ser la nostra ingesta? Aquesta pregunta no té una resposta directa, perquè depèn de molts factors, depèn del sexe biològic, de l’edat, de si tenim malalties o infeccions, o de l’esport que fem.

En general, podem dir que la despesa energètica total diària de tot el cos es compon de: 1) la despesa energètica en repòs; 2) la despesa energètica derivada de l'activitat física i 3) l'efecte tèrmic dels aliments. Com es calcula si una persona és obesa o prima? Una de les maneres més generalitzades de calcular si el nostre pes és el correcte per la nostra alçada (tot i que amb alguna controvèrsia) és l'índex de massa corporal (IMC o en anglès, BMI), un índex relativament senzill que calcula el pes segons l’alçada, que s'utilitza habitualment per a la classificació del pes de les persones. Segons els valors, considerem baix pes (<18,5 kg/m2), pes normal (18,5 ≤ IMC <25 kg/m2), sobrepès (IMC ≥ 25,0 kg/m2) i obesitat (IMC ≥ 30 kg/m2) en adults (com hem dit, aquests valors varien segons altres factors, com el sexe biològic). La majoria dels estudis sobre obesitat comparen individus amb sobrepès amb els d'adipositat normal, però rarament s’estudien quines són les mesures de les persones en l’extrem inferior de la població, és a dir, amb un índex IMC per sota del valor 18,5. En aquest rang baix, apart de persones afectades de trastorns alimentaris, hi trobem persones que mengen molt, segons els nostres estàndards, però que no s’engreixen. Són aquests amics i companys que sempre estan prims. Als Estats Units d’Amèrica, s’ha calculat que corresponen a poc menys del 2% de la població, persones que són particularment resistents a l'augment de pes, i tot i ser prims, són sans i no pateixen cap malaltia metabòlica.

L’equilibri hormonal és cabdal i la seva alteració comporta molts efectes secundaris i acaba causant malalties i disfunció en múltiples òrgans

Se sap poc d'aquesta població, tant pel que fa a l'estil de vida com a la seva fisiologia, o la correlació metabòlica amb el fet que estiguin tan prims, ni tampoc les seves variants genètiques. Quan diem que aquestes persones poden "menjar el que vulguin" sense engreixar-se, què volem dir? Potser volem dir que no s’engreixen perquè tenen alts nivells d'activitat física o perquè presenten una predisposició genètica/hormonal a tenir una termogènesi no associada a l'exercici (és a dir, a generar calor, serien com “estufetes”). Tanmateix, no hi ha estudis rigorosos que comprovin aquestes afirmacions, així que hi ha investigadors que han plantejat la hipòtesi que la gent adulta sana que està molt prima podria ser degut a una major activitat física. Per contrastar aquesta hipòtesi, van reclutar voluntaris a la Xina: 150 individus sans prims i 173 individus sans de mida i pes normal per tal de comparar el seu estil de vida, la seva fisiologia i genètica.

Entre la població prima, hi havia un 83% de dones, en comparació amb el grup normal, amb un 46,8% de dones. No se sap per què hi havia més dones en el grup de prims, però podria ser tant perquè hi ha més dones primes, o perquè es presten més fàcilment a ser voluntàries. L'edat mitjana dels participants normals de l'estudi era al voltant dels 27 anys. Es van fer mesures metabòliques i, per exemple, es va determinar que els nivells de greixos en sang, tant triglicèrids com colesterol de lipoproteïnes de baixa densitat (LDL-C, mal anomenat colesterol dolent) eren significativament més baixos, mentre que el colesterol de lipoproteïnes d'alta densitat (HDL-C, mal anomenat colesterol bo) era significativament més alt en els individus constitutivament més prims. Ara bé, la diferència principal entre els dos grups d’estudi venia donada pel tipus i ràtio d’hormones tiroidals. Tots sabem que hi ha persones que poden aprimar-se molt o engreixar-se molt, sense causa aparent, i les anàlisis de sang que demanen els metges solen incloure les hormones tiroidals, tant la T3 com la T4, lliure o total. En aquests casos, es tracta d’una alteració hormonal, però ara cal fer un petit incís per recordar com i per què es produeixen aquestes hormones. L’adenohipòfisi, una petita glàndula amb forma de pèsol, que penja del cervell i situada al bell mig de l’interior del crani, produeix moltes hormones “mestres” que controlen la producció d’hormones a altres glàndules del cos, així tenim l’hormona que activa la producció d’hormones tiroidals (TSH), l’hormona que controla la producció d’hormones a les glàndules suprarenals (ACTH), o les hormones que controlen el cicle hormonal femení als ovaris (com LH i FSH) i les mames per la lactància (PRL) i l’hormona del creixement (GH).

La TSH estimula la producció a la tiroide de l’hormona T3 i de la T4, hormones que regulen el metabolisme i la termogènesi (la producció de calor). La forma més activa és la T3, però la T4 és més estable i persisteix més temps en sang i, a més, es pot convertir en T3, i per això fa de reservori d’aquesta última. A més, és important saber quanta T3 i T4 estan lliures en sang, perquè poden estar retingudes i no actives per unió amb proteïnes sanguínies com l'albúmina. Només les hormones tiroidals lliures poden efectuar la seva funció en altres òrgans i teixits. Doncs bé, els individus que són més prims, tenen una major quantitat de tiroxina T4 lliure (FT4) i una mica més de T3 lliure (FT3). Tanmateix, la gran sorpresa va ser quan es va mesurar si aquestes persones més primes feien molt esport, i es va veure que no practicaven més activitat esportiva (amb la despesa energètica que comporta) respecte als que tenien un pes normal, potser fins i tot, en practicaven una mica menys. Això sembla antiintuïtiu. Però encara hi va haver més sorpreses, ja que quan es mesura la quantitat de menjar que mengen, tot i que mengen més del que tocaria pel pes corporal que tenen, no és cert que mengin més que les persones de pes normal. Així que, tot i que sovint es diu que aquestes persones amb baix pes poden "menjar el que volen i encara no engreixar", les dades d’aquests investigadors mostren que les persones primes i sanes mengen aproximadament un 12% menys del que mengen els adults amb un IMC normal. El que realment fa la diferència és la despesa energètica basal, la despesa que tenen aquestes persones encara que no facin moviments ni esport, que és bastant més elevada que la mitjana. I aquest és el punt clau, la diferència subtil entre les proporcions de les hormones tiroidals (que regulen el control de la gana, la termogènesi, la despesa energètica basal i el pes corporal) determinen que, tot i no tenir cap alteració endocrina greu, tinguin un metabolisme accelerat.

Així que ja tenim una possible raó, un diferent i subtil equilibri d’hormones tiroidals, per explicar per què hi ha persones que són més primes que altres, tot i alimentar-se correctament, però compte! D’aquí no es pot inferir que les persones normals hem de “toquetejar” amb medicaments la proporció d’hormones tiroidals, per tal de poder menjar sense engreixar-nos. L’equilibri hormonal és cabdal i la seva alteració comporta molts efectes secundaris i acaba causant malalties i disfunció en múltiples òrgans.