L’altre dia en Vicent Sanchis ens va preguntar en la taula de debat per quin motiu no hi havia una relació fluida entre Catalunya, el País Valencià i les Illes. És a dir, per què era tan difícil la complicitat entre terres que compartien una història comuna i una mateixa identitat. La pregunta arribava després d’una entrevista a l’infatigable Eliseu Climent que havia vingut a presentar el número 2.000 de la revista El Temps, una fita aconseguida amb molta lluita, moltíssima perseverança, un compromís indestructible i una gran dosi de voluntat. Han passat trenta-vuit anys des d’aquell primer número que naixia “per fer tot el possible perquè la llengua i la cultura del país isquen de la situació d’anormalitat forçada”, i que afegia, “la seua continuïtat serà un dels termòmetres que permetran mesurar si la recuperació del malalt és possible o si el país està realment en aquell procés d’agonia que alguns han augurat”. Tres dècades després, El Temps ha aconseguit continuar, però el malalt s’ha mantingut en un coma induït de difícil resolució. No només no s’ha normalitzat l’ús de l’idioma, ni s’han apropat les diverses terres de parla catalana, sinó que tots els paràmetres lingüístics, culturals i identitaris han anat a pitjor. No hi ha cap mena de dubte que avui el País Valencià, i també les Illes estan més lluny de Catalunya que fa trenta-vuit anys, en paral·lel al procés d’espanyolització que han sofert.

La pregunta d’en Vicent era, doncs, adient: per quin motiu ens havíem allunyat encara més en democràcia, després del forat negre franquista, quan la lògica de recuperar institucions i llibertats ens hauria hagut d’apropar. Ràpidament, els companys de taula, fervents zeladors de l’ordre establert, varen acusar el “pancatalanisme” de l’erosió de relacions amb valencians i balears, amb la lletania que el concepte “Països Catalans” creava anticossos amb Catalunya. Ho vaig trobar extraordinari, com si un lema en una manifestació fos més decisiu que tres segles de destrucció sistemàtica de la memòria, i així, a boca de canó, em va sortir la rèplica: “ens estan tirant míssils, i vostès es preocupen dels que tenen tiradors”. Els míssils no eren altres que la quantitat ingent de lleis, accions i tota mena de repressions que l’estat espanyol ha perpetrat contra els Estats de la corona d’Aragó des dels inicis borbònics i la seva victòria a la guerra de Successió. Des del 1707 —any en què Felip V va abolir els furs i tot el sistema constitucional del Regne de València i del Regne d’Aragó apel·lant al “justo derecho de conquista”—, i més tard el 1714, amb la rendició catalana, i el 1715, amb la capitulació del Regne de Mallorca, des d’aleshores l’obsessió de la Corona castellana va ser implacable: destruir tot lligam econòmic, cultural, lingüístic, jurídic i polític entre valencians, catalans i balears, fins al punt d’establir diversos Decrets de Nova Planta que varen suprimir el dret civil de cada territori, varen imposar un règim absolutista, varen prohibir i perseguir el català i varen extingir les fronteres aranzelàries entre els regnes de la corona, annexionant-los immediatament a la Corona de Castella. No cal dir que la repressió física va ser tan brutal com la política, i igualment ferotge a tots els territoris de la Corona d’Aragó.

Tots els règims espanyols, amb els Borbons al capdavant, s’han dedicat persistentment a destruir qualsevol memòria i noció d’identitat nacional compartida per part de valencians, illencs i catalans

A partir d’aquí, la persecució de qualsevol interrelació cultural i política entre els territoris de parla catalana ha estat minuciosa durant els tres segles, des de la pèrdua dels drets constitucionals, i tot el projecte de l’Espanya actual s’ha basat en una concepció radial del centre a la perifèria, sense altra nació que la sorgida de la corona castellana, amb els Borbons de guardians sacres, i amb la imposició del castellà com a única llengua. El procés de castellanització —transformat en procés d’espanyolització a mesura que Castella mutava en Espanya—, va ser especialment agressiu durant el segle XVIII i XIX, però va ser en el segle XX, amb la dictadura de Primo de Rivera i, sobretot, amb la de Franco, quan va resultar més perillós el procés de destrucció de la identitat nacional. Emperò, sota la dictadura franquista, la societat civil dels tres territoris catalanoparlants va mantenir lligams molt estrets, i tota la simbologia antifranquista es va nodrir d’escriptors, cantants i poetes dels tres territoris dels països catalans. La reconstrucció de la consciència identitària catalana es forjava llegint Costa i Llobera, Mercè Rodoreda i Joan Fuster, i escoltant Raimon i Maria del Mar Bonet, mentre començava a cantar Lluís Llach. Un espai identitari que compartia història, memòria, llengua i sentit de nació.

Però tot va empitjorar amb la instauració de la democràcia, malgrat l’oxímoron que podria significar aquesta afirmació. M’ho deia una vegada el mateix Eliseu Climent, “era més fàcil relacionar-nos entre valencians i catalans sota la dictadura de Franco, que sota la democràcia”, i la frase és tan esfereïdora, com inapel·lable. La transició i el sistema polític que se’n va derivar, va tornar a ser minuciós en la voluntat de dificultar i erosionar les relacions entre les terres de parla catalana, tant en el disseny de l’Espanya de les autonomies —que va ser, de facto, una provincialització de les nacions històriques—, com en les lleis culturals, lingüístiques i polítiques que varen quallar. D’aquí en sorgeixen absurds tan bèsties —i antidemocràtics— com la prohibició de poder tenir un espai comunicatiu compartit, impedint, per exemple, la recepció de TV3 al País Valencià. O el suport reial a l’aberració científica de considerar el valencià com una llengua diferent del català, amb el mateix cap d’estat, el rei Joan Carles, atorgant el títol de Reial a l’Acadèmia blavera. Un parèntesi per a l’anècdota. Quan li vaig enlletgir la decisió, en una trobada a la Zarzuela quan era diputada, el Borbó em va dir textualment: “a mi me dicen que es otro idioma”. Nivell del personatge a part, el fet és que l’Estat no només no ha treballat per a preservar la unitat lingüística, ni per garantir l'ús del català a tots els territoris de la parla, sinó que ha legislat permanentment per a garantir la imposició del castellà. La darrera barbaritat és prou coneguda: la decisió del Suprem d’imposar el castellà com a llengua de relació entre la Generalitat valenciana, la Catalana i el Consell insular. Sentència del Suprem, per si no n’hi hagués prou amb els centenars de lleis que imposen l’idioma. I per arrodonir la reflexió, només cal veure el mapa de les infraestructures, amb Madrid com a centre radial de connexió, i amb el corredor mediterrani abandonat a la seva dissort.

La resposta, doncs, a la pregunta d’en Vicent Sanchis (que, altrament, ell coneix bé) se sustenta en tres segles de fets inapel·lables: Espanya es va forjar des de la corona castellana i contra la corona de les terres de parla catalana, i tots els règims espanyols, amb els Borbons al capdavant, s’han dedicat persistentment a destruir qualsevol memòria i noció d’identitat nacional compartida per part de valencians, illencs i catalans. És una qüestió d’estat perquè l’únic projecte d’estat espanyol que existeix passa perquè no existim nosaltres.