Amb les institucions espanyoles sempre n'hi ha una de freda i una altra de calenta. Els bons propòsits, com els dels minyons entremaliats, acostumen a quedar massa sovint en això, en bons propòsits. Primer la llei de memòria històrica (2017) i, més recentment, la llei de memòria democràtica (2022) en són un bon exemple.

Centrem-nos en la resistència no del franquisme nostàlgic, cridaner i estrafolari, sinó de les extremes dretes parlamentàries. Aquest dilluns passat, amb el trasllat a on tocava des de sempre de les despulles del fundador de la Falange, tenim motius per reflexionar al respecte, perquè han protestat, després d'intentar paralitzar-lo durant anys. Així, malgrat els diferents perfils que els politòlegs vulguin trobar, tenen diversos trets fonamentals que els fan compartir la mateixa arrel d'extrema dreta: llur compromís amb la salvaguarda i justificació del franquisme contra vent i marea.

A diferència del que té lloc a altres llocs d'Europa, on el feixisme va morir al carrer i no al llit —poc més o menys passa amb els països autoritaris i ultranacionalistes de l'Est—, els mateixos franquistes, al principi, i els seus fills, després, s'han construït una ciutadella a mida, amb la llarguíssima tebior còmplice de forces democràtiques i antifranquistes, en la qual el passat no es pot tocar, gairebé ni parlar-ne.

A més, aquesta injustícia de no revisar res del passat es bastia sobre una altra injustícia: l'equidistància entre els dos bàndols enfrontats a la Guerra Civil. Tots dos venien a ser iguals i igual de responsables. A part de ser una injustícia, és un autèntic atemptat a la raó: un bàndol, el rebel, es va alçar il·legítimament i violentament contra el règim establert, la República i, l'altre, les forces lleials, la van defensar. No es pot posar en la mateixa balança els delinqüents i les víctimes. No acaba, però, aquí la cosa: durant quaranta anys de dictadura, el franquisme va desfermar una repressió física i psicològica, amb extermini dels qui considerava els seus enemics, els vençuts, que va costar la ruïna del país moralment i econòmicament, tot convertint Espanya en un país que avui diríem pària.

Durant la guerra i els primers anys de la repressió, molts demòcrates, civils i militars, van ser condemnats a mort o a desproporcionades penes de presidi pel delicte de rebel·lió

Ni l'agressió ni la repressió tenen punt de comparança ni amb la legítima defensa de la República ni amb els seus excessos durant la guerra. La negació de les llibertats, la persecució, l'assassinat disfressat de farsa judicial, l'empresonament arbitrari i sense garanties, la tortura de tot el que fos dissident, no només políticament, estava —o ja no es recorda?— a l'ordre del dia. A la maldat intrínseca del franquisme, s'hi afegia un cinisme sàdic, com bé sabem. Una mostra poc recordada: durant la guerra i els primers anys de la repressió, molts demòcrates, civils i militars, van ser condemnats a mort o a desproporcionades penes de presidi pel delicte de rebel·lió. Sí, de rebel·lió. En efecte, no haver-se sumat al Glorioso Alzamiento Nacional o haver combatut la rebel·lió va ser considerat rebel·lió. Això de forçar el dret no és cosa només d'avui.

En aquest context que encara perdura, en bona part emparat per autoritats i els tribunals, la resistència, ara, a complir la llei. Tanmateix, la recentíssima sentència del Tribunal Suprem de 13 d'aquest abril sembla començar a trencar aquest aixopluc. En efecte, en nega parcialment la legitimació processal a la Fundación Francisco Franco per impugnar els canvis del nomenclàtor dels carrers de Madrid, llevat, sorprenentment, que els noms facin referència, precisament, a Franco. Avançaments tan petits desesperen. En aquest context, resulta que encara no s'han retornat a les famílies, que fa dècades que ho demanen, les restes de llurs pròxims inhumats il·legalment a Cuelgamuros. Abans estan sortint els botxins, cosa que resulta profundament irritant, si no dolorosament ridícula.

D'una banda, els màrtirs de la democràcia continuen apilats als enterraments d'una propietat pública, la basílica de l'ominós Valle, administrada per una orde clerical que no hi ha manera d'expulsar. Aquesta deguda expulsió, ja que no tenen prou títol jurídic per eternitzar la seva ocupació, va adobada per una recalcitrant defensa del llegat franquista. La resignificació del recinte dista massa encara de haver-se iniciat. La cosa sembla que va per a llarg. Un cop més, la democràcia tracta amb exquisidesa la dictadura i els seus fills que no en reneguen. La desigualtat resulta cegadora.

Tant com el tractament que reben els violents cadells —o no tant— del feixisme per part de les autoritats en general i de la policia en particular, quan duen a terme, que és sempre que surten al carrer, actes contra l'ordre públic. A penes detencions i processos, ans o després, arxivats, sense conseqüències. Cridar assassins amb el braç en alt es veu que resulta més tolerable i digerible que emprar urnes per votar, sense escridassar ningú.

Com costa fer aquest camí de raó i justícia!