Dues notícies d'aquesta setmana m'han fet reflexionar. Una té a veure amb l'efímer ministre socialista Máximo Huerta i el seu camí personal al voltant del seu pare, que va tenir Alzheimer i ja és mort, i la seva mare, ara amb demència, a la qual cuida. Els seus pensaments, reflectits en les entrevistes que ha concedit aquests dies (jo diria que a tall de teràpia), m'han fet reflexionar sobre tots aquests herois anònims per als quals la vida pròpia es va aturar un dia perquè van decidir diluir-se en la dels éssers que estimen i que els necessiten. Sí, però no a la manera tensa i vibrant en què ho fa l'amant davant de l'ésser estimat o amb l'alegria del sacrifici vital en favor dels fills, sinó vestit el seu sentiment amb les ombres d'un final sabut. Una desesperança que sovint s'afegeix a l'exasperació per un dia a dia en què la comunicació real amb l'ésser estimat és sempre impossible, cosa que pot fer-nos caure en l'exabrupte o el gest inconvenient. Com quan exigim d'un nen un comportament que no es correspon amb la seva edat, així també amb qui ja està fos en la demència i que no pot entendre. Doncs bé, potser pel fet de ser Máximo fill únic i home, no una dona, ha sortit ara a la llum allò invisible, l'heroica tasca de tants cuidadors, majoritàriament dones, que atenen els seus éssers que no tenen memòria, però sí una ànima fins que el cos se'n va. Per ells val la pena escriure avui, alhora que es reclama més eficàcia en la llei de dependència.
Persones que obliden sense voler i ens obliguen a demanar perdó per la impaciència eventual en contemplar-les, i altres que no poden oblidar encara que ho vulguin
L'altre tema de la setmana és la situació de semillibertat accelerada de la qual es beneficia des de fa uns dies Txeroki, un dels membres de la banda terrorista ETA que han estat reagrupats a la deteriorada presó de Martutene, abans no sigui, com va anunciar el govern basc, definitivament tancada per construir al solar uns centenars d'habitatges socials. Així, la ciutadania serà capaç d'agrair que tots els etarres que hi han estat concentrats siguin finalment enviats a la llibertat condicional, encara que no els pertoqui en una estricta condició d'igualtat amb la resta de condemnats, com passa amb el cas de Txeroki. En aquesta història, a diferència de l'anterior, i potser per aquest indissimulat tracte de favor, el silenci no existeix; al contrari, la memòria està ben viva entre les persones que van patir més o menys directament la violència boja de qui van creure de més o menys bona fe que amb trets al clatell dels seus conciutadans alliberarien la terra basca (i els supervivents) de l'opressió de l'Estat espanyol.
Persones que obliden sense voler i ens obliguen a demanar perdó per la impaciència eventual en contemplar-les, i altres que no poden oblidar encara que vulguin, encara que per no enquistar-se en l'odi sí que convindria que poguessin perdonar. Aquesta és la trista paradoxa d'aquesta setmana, aquesta és la trista paradoxa de moltes vides. A totes elles només se m'acut dir-los avui que no estan soles, perquè encara que tantes vegades puguin sentir la solitud i el silenci, qui els pensem hi som, i hi continuarem sent mentre ens quedi capacitat de recordar.