La literatura pot arribar a servir, remotament, com una mena de manera de cosa aproximada a l’enganyifa, de subterfugi que miri d’aportar dignitat ciutadana a la política quan la indignitat ja ho ha corcat tot i no hi ha manera de respectar ni l’autoritat civil —la militar va a part perquè va a hòsties— ni aquesta Espanya que s’enfonsa en la sorra movent del propi vòmit. Vivim ara els últims dies de Pompeia. Així com el general De Gaulle va fer ministre de Cultura el gran escriptor —i il·lustre cocaïnòman— André Malraux, així com Felipe González va nomenar Jorge Semprún per a les coses aquestes culturals, Pedro Sánchez ha tirat d’una cara coneguda de la tele, igual que va fer Sa Majestat el rei per casar-se. És el més natural, xavals, que la tele és la tele, i el nou president d’Espanya ha fet ministre un presentador de televisió que escriu llibres, Màxim Huerta, que no arriba a ser Andreu Buenafuente, ni televisivament ni literàriament, d’acord, però què voleu? Javier Cercas? Pilar Rahola? Els llibres, per a la majoria són tots iguals, són el mateix misteri que mai no serà desvelat perquè mai no seran oberts ni llegits. I la literatura no és com la ciència tranquil·litzadora dels astronautes, en el camp literari tot és molt discutible i vés a saber quin són els bons autors i quins són els dolents. El temps ho dirà i nosaltres no hi serem per veure-ho. Al capdavall Elvira Lindo, senyora del gran escriptor i exministrable Antonio Muñoz Molina, li va dir a Sánchez que nàstic de plàstic, que a casa seva treballen per a la ploma, que si et fan ministre ja no podràs escriure ni una piuladeta. A qui volíeu, a Cervantes?

Doncs sí, efectivament, els de Societat Civil Catalana volien Cervantes i per això van organitzar ahir un suposat homenatge al gran escriptor espanyol a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Cervantes, amb tota la pebrotera. La literatura no els importa gens als polítics ultradretans, ja se sap el que en fan sempre els fatxes, i per això van voler comptar amb Ricardo García Cárcel, fixeu-vos bé en com es diu, que el seu nom sabe a turrón i no el trobareu en cap bona bibliografia cervantina, com al meu mestre Martí de Riquer o a Francisco Rico, que encara que és més espanyolista que una corrida de toros és un savi imprevisible, irreverent, i té —o tenia— com a alarma del mòbil la sintonia de la Internacional. No es podia córrer el risc que aparegués, de sobte, la musiqueta, calla, calla. El Quixot per a moltes hispanopersones, no és una de les millors obres de la literatura de tots els temps, és sobretot la Bíblia nacional d’Espanya, una Bíblia que l’espanyolisme mai no ha llegit i mai no ha volgut entendre perquè, de fet, és un fenomenal cop de peu a l’entrecuix de l’Espanya retrògrada. Cervantes escriu el Quixot i fa catalanisme —llegeixin Cervantes en Barcelona de Riquer si volen aprendre alguna cosa— però, sobretot, escriu la novel·la per en fotre’s dels militars espanyols, de la cavalleria anacrònica, de l’obscurantisme i el maligne totalitarisme que té segrestada Espanya des de temps immemorial. Cervantes escup al rostre de la monarquia mesquina que viu de rendes, dels capitans que viuen del saqueig i de la repressió, de les donzelles i dels cavalls que només són de cartó-pedra, dels ideals que són tan proclamats com falsos. Cervantes ridiculitza l’Espanya que destrueix tot allò que no entén, que adora la força militarista i la mística manipuladora de la religió.

Aquí l’únic intel·lectual que fa política, perdonin que els ho digui, s’anomena Quim Torra, l’excel·lent escriptor i editor cultural. Però tampoc no el podien fer ministre de Cultura perquè no només és d’un altre país. També em sembla que té altra feina.