Després de l'última victòria de Donald Trump sembla que es prepara un gran enfrontament entre les víctimes de la globalització i les escorrialles d'una elit decadent que cremarà tota una generació de joves malcriats per tal de protegir els seus privilegis. Occident s'acosta a una segona crisi cada cop més inevitable i més incerta. El xoc entre els vaquers de l'Amèrica profunda i els cretins de Wall Street ja fa temps que té les seves rèpliques a tot Europa.
Com va passar amb la Primera Guerra Mundial, els joves malcriats per la pau i pel progrés van cavant alegrement la seva tomba, emfasitzant discursos dels seus pares i els seus avis que van tenir sentit en uns anys que no han viscut. Com sempre que hi ha un món que es resisteix a morir i un altre que no té força per néixer, el part té bastants números per acabar com el rosari de l'aurora. No vull ser pessimista, però em fa l'efecte que Occident torna a caminar com un sonàmbul cap a la tragèdia.
El missatge proteccionista de Trump té certa continuïtat amb la política d'Obama de replegament de tropes i frases boniques. Comences sensualitzant la representació del poder a través dels mitjans de comunicació i acabes convertint un presentador de tele en l'home més poderós del món. Ara fa un any, un acadèmic m'esbroncava perquè vaig interrompre les seves disquisicions dient que era cantat que les eleccions americanes les guanyaria Hillary Clinton. I bé, ara que el teu candidat republicà ha fet aigües què votaries, si fossis de Massachusetts i no de Barcelona?
Ja aleshores qualsevol que es mirés la situació sense prejudicis podia veure que després d'un president negre, en el millor dels casos li tocaria el torn a una dona. Quan la política es converteix en una operació de màrqueting es torna previsible. Cada vegada és més clar que haurem de triar entre la tirania del cinisme políticament correcte i la tirania de la brutalitat, com s'està veient a Estats Units. Potser era inevitable, cap hegemonia no és per sempre. Però a Catalunya encara tenim solució perquè no estem estovats per les victòries.
Els catalans fa quatre segles que som un poble de primaveres. Emergim en moments de crisi i se'ns emporta la riuada de la història quan creiem que estem a punt de tocar el cel. Davant la crisi que s'acosta, el país només se'n sortirà si té força per protegir els sectors de població que encara són capaços de treballar de franc, per pur sentit de l'honor i de la gràcia. Per això recomano la conferència que Ferran Armengol donarà el proper 17 de maig sobre el jurista Francesc Maspons Anglasell a l'Institut d'Estudis Catalans.
Nebot de l'autor del Memorial de greuges, Maspons Anglasell és un bon exemple de com la intel·ligència d'un país es malbarata quan no té un Estat i una població que la defensi en un context de crisi general. Home de pensament conservador, va ser el redactor de la llei de contracte de conreus. Igual que altres prohoms, creia que era una representació genuïna del dret català, però el seu text va portar al 6 d'Octubre gràcies a Companys i a Cambó. També va proposar de convertir el Castell de Montjuïc en un museu de la pau. Poc després Companys hi va ser afusellat i al cap dels anys l'esquerra "no nacionalista" ha venut la idea com si fos seva.
Membre del comitè assessor de les minories nacionals a la Societat de Nacions, el seu pensament jurídic lliga el discurs conservador del segle XVIII i XIX que volia recuperar els drets perduts el 1714 amb la idea moderna del dret a l'autodeterminació. Ara que a Madrid es parla tant de la llei està bé tenir present que, amb l'adveniment de la Segona República, Maspons Anglasell va presentar un informe jurídic recordant que el vincle legal que lligava els catalans amb Espanya havia desaparegut amb l'abolició de la monarquia. De jove va ser un dels redactors de La Veu de Catalunya detingut amb motiu de l’assalt dels militars al Cu-cut. El 1931 va ser nomenat president de l'Association Internationale pour l'Étude des Droits des Minorités de l'Haia.
Després de la retallada que va patir l'Estatut de 1932 –força més salvatge que la de l'Estatut del 2006–, Maspons Anglasell va considerar que Macià havia venut Catalunya i va reclamar encara amb més força el dret a l'autodeterminació, mentre companys seus com Nicolau d'Olwer o Joan Estelrich l'abandonaven per un plat de llenties. Els seus textos defensen la idea d'una llei feta a la mida de les persones contra codis abstractes com l'espanyol o el francès. Igual que els liberals austríacs, va advertir que el jacobinisme estava en l'origen del totalitarisme. Amb la guerra civil i la dictadura, va haver de retirar-se de la vida pública i tota la seva feina va quedar en l'oblit.
Gràcies a aquest oblit, avui tenim polítics com la Inés Arrimadas.