Més que la d'un capità agafat al timó quan la galerna rugeix, Artur Mas (el president Mas?) té la mirada, i el semblant (les cicatrius invisibles; com deia una escriptora, l'absència és la presència concentrada) d'un lleó ferit. Profundament ferit. Però, com ell mateix confessa, i precisament perquè res no ha estat mai de franc, és viu. Precisament.

L'expresident de la Generalitat rep l'equip de El Nacional al seu nou despatx (potser cal anomenar-lo el president veritable?; o millor, emèrit, com al papa Ratzinger o al rei Joan Carles I?). La seva oficina institucional està situada en el palau Robert, molt a prop de la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. Són les cinc de la tarda d'aquest dimarts i la gent, la vida, entra i surt dels jardins oberts arran de carrer. Mas, en la seva nova quotidianitat, es creuarà a partir d'ara amb molta gent.

És, es diu, una de les millors cantonades de Barcelona. Des de les àmplies finestres, Mas contempla l'encara seu nacional de Convergència al carrer Còrsega, en procés de mudança. Com tot a CDC. Mas ho deixa clar en una llarga conversa en la qual es mostra amable però contundent sobre el que hauria de venir per al seu partit i l'espai polític que representa: “Cal replantejar-ho tot. I quan dic tot, és tot”. Mas no té vocació de tanatoesteta. No vol maquillar el mort. Mas vol compartir noves vides, nous futurs per fer. L'il·lusiona haver estat avi –la seva filla Patrícia ha estat mare de Gal·la i Hel·lena-. Però l'acompanya l'ombra d'una mena de DiCaprio renascut.

Mas no té vocació de tanatoesteta. No vol maquillar el mort. Vol compartir noves vides. L'il·lusiona haver estat avi. Però l'acompanya l'ombra d'una mena de DiCaprio renascut

Durant un temps, la línia passeig de Gràcia-Diagonal va acollir els despatxos institucionals de tres expresidents: de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall, i de José Montilla. (Em pregunto si Ada Colau obrirà el seu, algun dia, ni que sigui com a primera exalcaldessa de Barcelona, al Carmel o al Raval). Pujol, pare polític de Mas i fundador de gairebé tot, va deixar de ser protocol·làriament “molt honorable” el juliol del 2014, després de la confessió de la “deixa” oculta a Andorra. El “llegat” de l'avi Florenci el va deixar institucionalment al carrer i en una intempèrie existencial de la qual encara no ha sortit. Mas va firmar el decret mitjançant el qual se li retiraven totes les prerrogatives que mantenen els seus tres successors, inclòs ell. Maragall, arran de la seva malaltia, va traslladar la seva oficina institucional en el 2013 de la Diagonal al carrer Brusi. Montilla la manté a la gran avinguda noble de Barcelona, no massa lluny del despatx que ocupa Mas des d'aquest dilluns. El líder convergent ha optat per estalviar-li al Govern el lloguer d'una seu nova i ha ubicat el seu equip al palau Robert.

Mas ha passat tot el cap de setmana ordenant el despatx i les dependències annexes, on els seus col·laboradors treballen ja a tot ritme. Ja té alguna petició per conferenciar sobre el procés a l'estranger (Pot, Soraya? O li retirareu el passaport?) i s'ha posat a disposició del president Carles Puigdemont per al que calgui. Mas és un home d'ordre: també en la cura del més mínim detall del seu univers més pròxim. Cada cosa al seu lloc i un temps per a cada cosa. Déu escriu recte amb línies tortes però la Raó –el mite modern que pretén fundar i explicar un nou Tot– xoca una vegada i una altra contra les regularitats, les exactituds, el previsible, el dissenyat al mil·límetre. Mas, home de fer cartesià i de sentir kantià –el deure com a imperatiu amb un mateix i els altres- ha topat una vegada i una altra contra si mateix en un temps marcat per l'inesperat, la irregularitat, el líquid, el fugisser, el que s'escapa una vegada i una altra de les mans. I esclar, l'impossible. Què he fet malament?, sembla preguntar-se una vegada i una altra en una veu que només ell sent.

Mas, home de fer cartesià i de sentir kantià ha xocat una vegada i una altra contra si mateix en un temps marcat pel que s'escapa una vegada i una altra de les mans. Què he fet malament?, sembla preguntar-se en una veu que només ell sent

El novembre de 2000 vam entrevistar Mas per al diari AVUI la periodista Marta Lasalas i jo mateix, com ara per a El Nacional. Si no em traeix la memòria era un dissabte a la tarda i Artur Mas i Gavarró ens va rebre relaxat, en mànigues de camisa i amb la corbata afluixada, al menjador del pis familiar del carrer Tuset de Barcelona on continua residint amb la seva esposa, Helena Rakosnik. Sí, a la zona alta de Barcelona. Si a Jordi Pujol mai no li van perdonar que no fos de la zona alta de Barcelona, a Mas tampoc no li han perdonat el contrari. Allà, en aquella conversa, vaig intuir que, parafrasejant el títol del llibre de Pilar Rahola de molts anys després, darrere de la màscara hi havia algú més que "un tal Mas". Alguna cosa més que un mer precipitat del laboratori pujolià d'ara estàs i demà molt bé gràcies en el qual van ser sacrificats tants delfins i aspirants.

El que es convertiria el 2010 després d'una duríssima travessia en 129è president de la Generalitat, acabava llavors de ser designat nou secretari general de CDC. L'arrencada de la successió, entre els dubtes sempiterns d'un Jordi Pujol que mai no va acabar d'anar-se'n, era en realitat un mentrestant. Mas era l'elegit per guardar la casa mentre no arribés l'hora d'Oriol, el fill petit, el veritable hereu, i, tanmateix, amic. Per això Duran mai no va entendre que no hagués estat ell el marmessor. També Jordi Pujol va trigar molt temps a admetre que s'havia equivocat amb Mas: “Per alguna cosa vaig ser jo qui el vaig triar”, comentava l'expresident en aquells mateixos dies en què el seu successor va trencar tots els guions i es va posar al capdavant d'un país en marxa. Aquells dies que Catalunya es va posar dreta i va dir prou. Els dies de la mirada neta i el gest ferm de Muriel Casals, “la millor de tots nosaltres”.

També Jordi Pujol va trigar molt temps a admetre que s'havia equivocat amb Mas: “Per alguna cosa vaig ser jo qui el vaig triar”, comentava l'expresident en aquells mateixos dies en què el seu successor va trencar tots els guions i es va posar al capdavant d'un país en marxa

A diferència de Pujol, exiliat de si mateix, i per molt que la CUP l'enviés a la “paperera de la història”, Mas hi és. És el seu govern el que governa i és el seu president, Carles Puigdemont, qui presideix. Les robespierres de la CUP, potser temoroses d'haver-se venut l'ànima pel cap de Mas, ja se n'han adonat: hi ha inquietud entre els anticapitalistes durs davant de la perspectiva de votar els que difícilment poden llegir com cap altra cosa que els pressupostos de Mas. Efectivament, la qüestió no era “Mas sí / Mas no”. Encara que el desenllaç permeti interpretar al contrari, només Mas podia decidir sobre ell mateix.

La ferida és profunda, però Mas continua viu. Marcant els temps que han de venir. Traçant noves cartes de navegació. Atalaiant l'horitzó. L'expresident està en un nou inici. Mas no vol refundar el que es va ensorrar el dia de Sant Jaume del 2014 amb la confessió de Pujol. Mas vol començar de zero. Mas no descarta res perquè, paradoxalment, el gest de la CUP, i el “pas al costat” d'alguns altres, dels que van dimitir del candidat Mas, l'han fet més lliure. No va ser ell qui va trencar el compromís: 18 mesos al capdavant de la presidència per pilotar l'anomenada transició nacional, i després, un temps nou, fora ja de la política. Fer-se al costat no significa quedar-se quiet, ni fer un pas endavant, ni molt menys enrere. Significa ser-hi. Viu. I ser viu (NietzscheHeideggerSartre) és mantenir les portes i les finestres obertes de bat a bat. Compte.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat