He llegit la notícia que Jordi Cuixart marxava —no de vacances—, a viure fora enmig d’un munt de converses sobre alumnat, o fills i filles d’amistats que també començaran el curs vinent en un altre país. A la universitat ja toca, perquè més enllà de les estades durant la carrera —la llavor dels Erasmus ha fructificat prou bé, en més d’un sentit que ara no toca explicar—, cada vegada més s’opta per fer cursos, especialment màsters, a l’estranger.

La situació clarament no és la mateixa, no és el cas d’en Cuixart, però en comú plana massa sovint —des de la meva perspectiva—, la idea que viure fora de Catalunya serà la solució per a massa coses. Per estudiar en millors condicions, per trobar feina o, en el cas de Cuixart, per a poder denunciar el que passa a Espanya respecte de drets i llibertats de la ciutadania. Que no és el mateix que el que passa entre Catalunya i Espanya, perquè els disbarats són tan grossos que depassen àmpliament els litigis —de tota mena i manera, no només judicials—, endegats contra el procés per la independència de Catalunya.

A mi no em fa pas l’efecte que a Europa no sàpiguen el que ha passat i segueix passant. És, senzillament, que miren tant com poden —en tot cas menys que a l’estat espanyol— cap a una altra banda, i de totes passades intenten evitar la confrontació directa —no com l’estat espanyol que senzillament ens envesteix— en els temes clau, per poder capejar la tempesta.

Una cosa és voler veure món, una altra molt diferent és pensar que en aquest país no hi ha oportunitats o no n’hi ha prou; o el que és pitjor, que és no només possible, sinó probable que en aquest país els teus drets no siguin respectats

Potser sí, des d’aquesta perspectiva, que Jordi Cuixart marxi a Suïssa —encara que no d’amagades—, pot ajudar que no defugin el problema tan fàcilment i, per tant, benvinguda sigui la iniciativa. Teníem clar des del primer moment que la victòria —i per tant també la derrota encara que no la contemplem—, d’una manera o altra havia i haurà de passar per Europa.  Encara ara penso que si l’estat espanyol no ha anat a majors en l’embat contra Catalunya ha estat perquè d’una manera o altra —fins i tot no desitjada—, són a Europa i per això s’han hagut de contenir. No sé si és aquest el verb més adient, però no en trobo un altre, tot i que m’imagino a molts serrant les dents amb molta ràbia.

D’altra banda, no m’he sumat mai als i les que han criticat directament o indirecta els que van prendre l’opció de l’exili. Un dels aspectes més penosos al que hem assistit en la retirada dels partits de la lluita per la independència ha estat l’assenyalament d’herois de primera —les heroïnes se les deixaven sempre—, i el que resumiré com “els altres” per a no dir cap disbarat. En aquest sentit, podria considerar el que ara fa Cuixart com un símbol també en aquest sentit, però en qualsevol cas, des del meu punt de vista, pel que fa al procés els i les exiliades són l’única cosa que ha aconseguit mantenir-lo viu políticament parlant.  O, en tot cas, present en els mitjans internacional que si fa no fa a hores d'ara sembla —no m’atreveixo a més—, que és l’únic que queda; fora, clar, dels judicis i la repressió —recurrents—, als i les independentistes.

No acabem el curs bé per moltes raons, tot i que les d’altres àmbits hagin passat a primer pla. No ens equivoquem amb les vacances i les ganes de viatjar. No anem bé si no podem estar aquí amb normalitat; és a dir, projectar la nostra vida, sigui aquesta la que sigui, en el país en el qual vivim. Una cosa és voler veure món, una altra molt diferent és pensar que en aquest país no hi ha oportunitats o no n’hi ha prou; o el que és pitjor, que és no només possible, sinó probable que en aquest país els teus drets no siguin respectats i que això et pugui posar en perill.