Quan Tsunami Democràtic (TD) es va presentar al setembre, vaig escriure un article exposant les incògnites que la iniciativa em generava tant a mi com a altres analistes, com Joan Burdeus a la revista Núvol o el youtuber i periodista Albert Lloreta. Tres mesos després, passades les sentències, a les portes de Nadal amb possible investidura de Pedro Sánchez i arran del fracàs de la tercera acció perpetrada pel Tsunami, és un bon moment per fer-ne un balanç.

La crítica és rellevant perquè un sector d’opinadors i periodistes nostrats comencen a aplicar amb el Tsunami el mateix grau de crítica que despatxen als partits independentistes. És a dir, cap ni una. Per a ells, igual que qui pretén fiscalitzar l’acció dels polítics, qui critica TD és un exaltat que no pren cap risc, car piula del sofà estant. S’imposa, doncs, el relat que algú que s’enfronta a la repressió, encara que salti al mig del Parlament Europeu en pilotes ballant la Locomía, és un màrtir a qui no se li pot retreure res, perquè ell està fent ALGUNA COSA. Entre fer-li la gara-gara al Tsunami (o als partits) i cagar-s’hi a sobre hi ha un terme mitjà, i és aquest terme mitjà el que atorga a la societat la maduresa necessària per pensar per si mateixa i articular qualsevol lluita. Emprar la justícia espanyola per eximir qualsevol independentista de les responsabilitats que les seves accions causen al conjunt del moviment és una mostra d’immaduresa política alarmant.

A l’article de setembre apuntava que, en el manifest de presentació, el Tsunami no parlava d’independència i no quedava clar per què es mobilitzaven. La indefinició va aigualir l’acció del Barça-Madrid: reclamar que l’Estat s’assegui i parli en època de converses entre PSOE i ERC per la investidura i trucades entre Sánchez i Torra és un lema que confon.

Vaig aventurar que l’ambigüitat del missatge era calculada, a fi de sumar-hi els comuns. Si bé no es pot saber si n’era la intenció, sí que s’ha comprovat, per vegada número mil, que els comuns passen de qualsevol moguda que soni a remotament independentista si no els ajuda a quedar bé i guanyar vots. Ells tenen clar que la seva pàtria és Espanya i que l’important en aquesta vida és guanyar poder. Si implica acceptar els vots d’un deportador de gitanos per conservar una alcaldia del canvi o avalar la repressió de feministes com Carme Forcadell, Dolors Bassa o Tània Verge per obtenir ministeris del govern súper feminista-LGTBI-friendly-contra l’extrema dreta, doncs es fa i no passa res. Mentrestant, un sector de l’esquerra independentista encara creu que es pot construir una República catalana sense nacionalisme i sent molt bona persona.

Emprar la justícia espanyola per eximir qualsevol independentista de les responsabilitats que les seves accions causen al conjunt del moviment és una mostra d’immaduresa política alarmant

Una de les meves pors era que el Tsunami fos instrumentalitzat pels partits per assegurar-se que, a diferència de l’1 d’octubre, la gent no torni a creure que el que prometen els seus líders va de veres i els muntin un Vietnam per materialitzar allò que voten elecció rere elecció. L’acció de l’aeroport el dia que es va conèixer la sentència va ser un èxit, igual que la de la Jonquera. Tot i això, van durar poc temps i no van ser tan contundents com podrien haver-ho estat. Sí que van servir per posar a prova la capacitat mobilitzadora de l’independentisme i la seva força per paralitzar el país. És positiu, els moviments avancen mitjançant assaig i error.

Tanmateix, és rellevant valorar les accions del Tsunami en relació amb un altre fenomen aparegut durant aquelles dates: les batalles d’Urquinaona. Les manifestacions eren un clam de protesta d’una generació que, com que té un futur on els han dit que no tindran gaire res, no hi tenia res a perdre. A l’acte del Tsunami d’aquesta setmana un dels objectius era que els manifestants veiessin el partit, perquè en cap moment la intenció era intentar evitar-lo. Déu-vos-guard de privar Catalunya d’un Clàssic. A hores d’ara sembla segur apuntar que l’acampada de joves a plaça Universitat va servir per apaivagar les revoltes juvenils. Si el Tsunami en vol prendre nota, i suposant que és un moviment 100% civil (festival de l’humor), hauria d’allunyar-se dels partits polítics. Una de les lliçons que s’ha après durant aquests dos anys és que tota manifestació on hi hagi polítics fent-se selfies és inofensiva.

Com bé vaig assenyalar al setembre, els partits han fet el que s’esperava d’ells. Junts per Catalunya envia els Mossos a atonyinar manifestants mentre els independents del partit s’indignen molt fort i no respiren, i ERC fa de Duran i Lleida a Madrid mentre a Catalunya es prepara per ser Jordi Pujol. Així doncs, el Tsunami, malgrat que manté tímidament els ànims mobilitzadors de la ciutadania ―per això ja teníem Òmnium, l’ANC i els CDR― no ha aconseguit posar fil a l’agulla per solucionar un dels problemes més greus de l’independentisme: la dificultat per materialitzar les seves demandes a la política institucional. Davant d’això, al setembre proposava que el TD fes accions de pressió als partits polítics, cosa que també demanava aquesta setmana la periodista Pilar Carracelas. Fins ara, no se n’ha fet cap.

L’article concloïa que Tsunami Democràtic podia ser una bona idea si els partits polítics pactaven una estratègia comuna amb objectius clars i començaven a retre comptes per les seves accions. Com que ja ens coneixem tots, afirmava que el Tsunami els havia d’empènyer a fer-ho. De moment, no s’han donat les dues condicions. Així doncs, considero que el moviment és més o menys on era abans de les sentències. Amb menys ulls, més ferits, més empresonats i més represaliats.