Ross Douthat escrivia al The New York Times que la dècada que extraoficialment hem tancat no es caracteritzava, als Estats Units, per ésser especialment convulsa pel que fa als esdeveniments ocorreguts. Sí que ho havia estat en l'àmbit ideològic, car la societat estatunidenca s’adonava dels perniciosos efectes de les polítiques digitals de Silicon Valley, de la mala gestió mediambiental, o del fet que el racisme i el sexisme eren ben presents a la societat. Ell la batejava com la dècada de la desil·lusió.

L’ocorregut a Europa durant aquests deu anys són figues d’un altre paner. La Unió Europea s’ha afeblit per culpa de la mala gestió de la crisi econòmica, les morts massives al Mediterrani i el Brexit. Uns fets que han eixamplat, i no pas aprimat, les divisions existents entre l’oest i l’est del continent; entre el nord i el sud. Tanmateix, la reacció ha estat força semblant a la dels Estats Units: desil·lusió i ràbia.

El gran repte de la nova dècada, comenci ara o l’any que ve, és canalitzar aquesta ràbia i desil·lusió en projectes col·lectius capaços no només de superar la crisi sistèmica actual, sinó de construir una alternativa que permeti superar aquelles qüestions de fons que han permès que es produeixi. Les respostes locals i col·lectives amb més volada que han emergit, les de l’extrema dreta, no fan res més que explotar les qüestions de fons per sortir-se’n momentàniament.

Catalunya podria haver estat un exemple de com construir un projecte comunitari que, atenent a les casuístiques locals, hagués creat una resposta il·lusionant i trencadora a les necessitats generades en un món global. Jule Goikoetxea, Ramón Grosfoguel, Paul B. Preciado, Manuel Delgado i tants altres ho van veure així. L’1 d’octubre va ser l’Esdeveniment, una fita destinada a marcar la mentalitat de generacions. No obstant això, el tancament extraoficial de la dècada ha coincidit amb la fi dels efectes polítics a curt termini generats pel referèndum.

L’independentisme més conservador, força transversal dins els partits, ha triomfat. Partidaris del pacte amb el PSOE no es cansen de repetir que és l’única solució possible, perquè el que ells anomenen la via unilateral, la declaració de la República el 27 d’octubre del 2017, va fracassar. Tenen raó. Es guarden de dir que si se’n va anar en orris va ser perquè els polítics no tenien cap mena d’intenció d’exercir la sobirania de Catalunya. La via unilateral va fer fallida perquè es va abandonar la unilateralitat.

Una de les victòries de l’espanyolisme cultural és fer creure a bona part de l’independentisme català que la solució als seus problemes passa per estabilitzar l’Estat que l’oprimeix

Abans del referèndum, vaig advertir que el lema “no va d’independència, sinó de democràcia” era contraproduent. Deslligava els dos conceptes i en prioritzava la democràcia, que era situada en un marc espanyol que obviava les relacions de dominació i submissió que s’estableixen entre els pobles de l’Estat. Les conseqüències del lema les hem vist en la justificació del pacte amb Pedro Sánchez: la independència de Catalunya passa per salvar primer la democràcia espanyola; el govern PSOE-Podemos servirà per frenar l’embat global de l’extrema dreta. El lema hauria d’haver estat: perquè va d’independència, va de democràcia.

Una de les victòries de l’espanyolisme cultural és fer creure a bona part de l’independentisme català que la solució als seus problemes passa per estabilitzar l’Estat que l’oprimeix. Que algunes revoltes catalanes succeïssin en moments de trasbals europeu ens hauria de donar una pista que no és així. No obstant això, l’espanyolisme esborra el passat de Catalunya i condiciona el seu futur a Espanya. Ho fa amb el mite de la Transició, basat en l’amenaça del franquisme, un període vist erròniament d’excepcionalitat que deslliga tot el que va passar abans d’aquest de l’ara, i la promesa d’Europa, que ha creat un independentisme que fia els seus trumfos al suport d’un club d’estats gestionat per tecnòcrates.

Ni els mateixos defensors del pacte amb els partits espanyols que avalen l’ocupació de Catalunya confien en què el govern central compleixi les promeses. La qüestió és quina mentalitat ciutadana es trobaran quan això passi. Tan cert és que els nostres líders no van complir el seu programa com que la ciutadania ha deixat que ho fessin. Els votants independentistes no han pogut desil·lusionar-se amb els governants que els van enganyar perquè aquests els han fet xantatge amb els presos polítics i han domat la seva indignació domesticant Òmnium, l’ANC, els CDR i el Tsunami. El gran dubte és saber qui canalitzarà la ràbia ciutadana quan els votants tornin a trobar-se amb el cop de porta de l’Estat. Fins a quin punt la domesticació de la revolta serà sostenible en el temps i no causarà una fractura inguarible dins el moviment, veient com l’independentisme més reaccionari comença a ensenyar la poteta?

Llegir a joves com Ot Bou Costa i a coetanis com Joan Burdeus i compartir la idea que a Catalunya cal una revolució cultural és encoratjador, com ho és veure Juliana Canet, Clàudia Rius, Ofèlia Carbonell, Paula Carreras, Rita Roig o Marina Porras crear una cultura revulsiva, o a Sergi Cristóbal, Sergi Castañé i Tian Baena desmantellar els mantres dels politòlegs erigits com a gurus de la tribu independentista. També és cert, però, que la ràbia de les generacions millennial i zentennial va ser fàcilment desactivada amb una acampada a plaça Universitat. Una de les lliçons dels octubres del 2017 i el 2019 és que l’emancipació mental necessària per autodeterminar-se materialment no vindrà ni dels partits, ni de la majoria dels seus assessors, ni de bona part de l’status quo mediàtic. Calen veus creatives, desinhibides i lliures de qualsevol deute amb els partits que vagin escolant-se en aquestes esferes, i que tinguin camp per córrer en medis allunyats de la grapa del poder, com ara la xarxa.

Una de les lliçons dels octubres del 2017 i el 2019 és que l’emancipació mental necessària per autodeterminar-se materialment no vindrà ni dels partits, ni de la majoria dels seus assessors, ni de bona part de l’status quo mediàtic

Hem de fomentar la creativitat. Mentre la culminació del projecte més il·lusionant no arribi, hem de transformar els bocins de desil·lusió en gotes d’entusiasme. No en un entusiasme com el que descrivia la setmana passada, basat en el cofoisme immobilitzador que caracteritza la falsa premissa que per assolir una fita tan sols cal el pas del temps; sinó en una empenta que ens propulsi cap a assolir l’objectiu, al mateix temps que ens prepara pels sacrificis que tard o d’hora haurem de fer per obtenir-lo. L’1 d’octubre va ser un acte de sacrifici col·lectiu –assessors i militants inclosos– a favor d’un projecte de futur que trenqués amb la desesperança del present. Aquest esdeveniment ha de ser la base de la nova creativitat que ha de venir.                                                                                         

De mobilitzar-nos en la precarietat econòmica i política, de transformar la ràbia en matèria primera per a la supervivència, les generacions que percebem la nostra existència i ens relacionem amb el món mitjançant crisis, la mediambiental, la de la quarta revolució industrial, la de la democràcia espanyola i la de la llibertat independentista, en som expertes. És hora de començar a fer servir el nostre entusiasme, la nostra inventiva, la nostra ràbia i el nostre odi per construir un futur que, si no penquem en el present, mai ho serà.