En l’última dècada, a Catalunya ―i també a Espanya―, hem viscut els límits de la democràcia representativa pel que fa a la materialització de les demandes de la ciutadania. Malgrat que tant l’1 d’octubre com el 15-M han generat efectes polítics que tan sols seran apreciats a llarg termini, el que hem vist a curt termini ha estat com les institucions han esdevingut un dic de contenció de les aspiracions sobiranes.

En el cas del 15-M, els partits del règim n’han tingut prou escoltant a mitges les demandes dels manifestants i integrant Podemos a l’entramat institucional per desactivar el moviment. En el cas de l’1 d’octubre, la insistència i improvisació dels partits a voler fer la independència seguint el camí de la legalitat autonòmica, i fent-se enrere quan la trenquen, han convertit les institucions catalanes en els instruments subsidiaris més efectius per a la (auto)repressió. Com vaig escriure, la pervivència de les institucions i de l’ordre que representen està garantida mitjançant les normes de les institucions mateixes. També amb les seves dinàmiques internes. Ras i curt, als partits independentistes els surt més a compte actuar atenent a necessitats pròpies que no pas a les dels votants, sobretot perquè tampoc tenen gaire idea de com satisfer-les.

És articulant la doble esfera de política ciutadana i institucional que els votants independentistes han d’encarar tots els comicis que vinguin a partir del 28 d’abril. El limitat marge de maniobra dels partits independentistes ha fet que dipositar una papereta a una urna hagi passat de ser sinònim de llibertat i canvi a esdevenir un intent abnegat d’evitar perdre les poques llibertats que queden. A aquestes altures, votar partits independentistes no és gaire útil si no va acompanyat d’una activa política ciutadana que els forci a complir allò pel que s’han compromès electoralment.

Pot ser mitjançant la fiscalització dels nostres representants. A les xarxes socials; fent manifestacions a les seus dels partits, o al Parlament, o davant de la Generalitat, si fa falta. O bé fent valer la nostra participació en el teixit associatiu. Vinculant, més que mai, el que passa a casa, al barri o a la ciutat amb el que passa a nivell de país. Fer tot això, però, implica una visió crítica envers els partits, que no han dubtat a bastir una retòrica del martiri al voltant dels presos polítics i els exiliats per silenciar les veus dissidents i instrumentalitzar les decepcions de l’electorat. Però no només. Junts per Catalunya segueix amb la retòrica de jugades mestres i emprant gestos simbòlics per mantenir les expectatives mentre no concreta polítiques reals. ERC camufla les ànsies d’hegemonia amb una política pretesament realista vinculada a ampliar la base i carregar-se de raons, tot obrint l’espai independentista a un imaginari espanyolista que, com s’ha vist en les últimes polèmiques sobre la politització de la llengua o el mantra del Front Popular per frenar l’extrema dreta, els ha explotat a les mans. La CUP, de moment, no sabem on para, així que poca cosa se li pot demanar. Bé, sí, que gestioni correctament el cas d’assetjament a Mireia Boya.

Fins que no governi un trifatxet, una part de l’independentisme no acabarà d’entendre com funciona l’Estat i que reculant no se li guanya cap partida

També s’ha d’estar amatent als espais emergents. El Front Republicà reivindica l’herència de l’1 i el 3 d’octubre i promou el bloqueig a la governabilitat espanyola. En ser una coalició ad hoc per al 28 d’abril, el seu risc és que es dissolgui a mitjà termini i/o quedi reduïda a ser la plataforma d’Albano-Dante Fachin. El sector Primàries ha captat, arreu del territori, l’atenció de votants desafectes amb els partits independentistes. A Barcelona, la candidatura de Jordi Graupera ha fet ús de les plataformes digitals per transmetre el missatge polític, finançar-lo i presentar-lo amb enginy i transparència. Tanmateix, Primàries segueix sent un projecte que, en tot cas, donaria fruits a llarg termini i que de moment a l’imaginari popular està vinculat a la figura de Graupera. Sigui perquè en va ser l’impulsor, sigui perquè la composició final de la llista barcelonina, per molt que complís el reglament, va ser molt qüestionada. A més a més, alguns articulistes i candidats vinculats al seu projecte segueixen generant reticències entre moltes persones que podrien sentir-s’hi atretes.

Amb tot, l’emergència de l’espai de Primàries i el discurs del Front Republicà intenten introduir a l’esfera de la política institucional allò que d’alguns espais de la societat civil estant ja s’anava advertint: per fer la independència a Catalunya cal una revolució cultural. Cal trencar el sistema d’incentius perversos entre partits; entre partits i mitjans de comunicació, i entre partits i agents econòmics i socials. Cal que partits i ciutadania pensin com ho fan els estats. Cal crear una subjectivitat catalana deslligada de l’espanyola. Cal que la ciutadania independentista digui no a la manipulació emocional exercida pels seus líders. Cal transparència en tots els estaments socials. Cal crear espais on la creativitat i el talent flueixin lliures de constriccions partidistes. En definitiva, cal passar de l’adolescència a la maduresa política.

Em fa tanta il·lusió votar com que em treguin l’apèndix. A vegades penso d'abstenir-me. Temo que, fins que no governi un trifatxet, una part de l’independentisme no acabarà d’entendre com funciona l’Estat i que reculant no se li guanya cap partida. La ment, sovint, es descolonitza a garrotades. Però a vegades penso que sí, que cal votar. Perquè, juntament amb la fiscalització i la filiació associativa, és una manera de tenir legitimitat per exigir als partits que facin la revolució cultural que cal fer, i per animar als sectors dissidents dels partits a fer-la. A vegades penso, però, que pot ser se n’adonarien si no els votés ni l’apuntador. En tot cas, el que sí que tinc clar és que la ciutadania independentista, si vota, no ho ha de fer perquè cal mantenir una majoria independentista o ser decisius a l’estat espanyol. Caldria votar per no deixar-los passar ni una als partits independentistes.

Tian Riba
Opinió Catalanisme Tian Riba