El mal català és en part maliciós perquè no té nom. No tenir-ne és conseqüència d’una de les repressions a què Espanya ha sotmès Catalunya. Es tracta d’una d’epistèmica, és a dir, destinada a esborrar el coneixement produït i evitar que se’n generi. La finalitat de la violència epistèmica és que la nació oprimida no pugui explicar-se a si mateixa, ni l'opressió que pateix, segons les seves pròpies eines, i hagi de fer-ho mitjançant les de la nació dominant.

El mal que assola Catalunya es diu imperialisme espanyolista. Es tracta d’una ideologia que situa les nacions no castellanes en una relació de subalternitat envers un sentiment d’espanyolitat hegemònic de profunda matriu castellana, que assigna la sobirania a un poble espanyol homogeni. L’espanyolisme és inherent a l’estat espanyol, igual que ho és el colonialisme. No obstant això, colonialisme i imperialisme no són el mateix. El colonialisme va emprar el supremacisme blanc per justificar la dominació europea envers la resta de països del món. Per fer-ho, va haver de construir una idea d’Europa com a blanca i cristiana, discriminant, i fins i tot exterminant, jueus, musulmans i gitanos. Tots ells europeus. Per això l’equivalent europeu del racisme estructural que aquests dies es denuncia als Estats Units no és el que, com afirmen alguns independentistes, afecta catalans o bascos, sinó el que històricament han patit els gitanos i els immigrants i refugiats no blancs. Molts catalans es van beneficiar del colonialisme. Molts catalans independentistes han rebut una repressió més forta de l’habitual per no ser blancs.

L’imperialisme espanyolista i el colonialisme no són fenòmens equiparables, però sí comparables. No només perquè es creuen, de manera que una persona oprimida en un àmbit, el nacional, pot ser opressora en un altre, el racial; o perquè una persona oprimida nacionalment i racial patirà situacions que ni els catalans blancs ni els espanyols racialitzats viuran. Colonialisme i imperialisme han estat promoguts pel mateix Estat, l’espanyol, que ha volgut dominar econòmicament, culturalment i política tota mena de terres. El que canvia és la ideologia i les estructures de poder per fer-ho: a Catalunya, l’imperialisme; a Sud-amèrica, Àfrica i les Filipines, el colonialisme. Imperialisme i colonialisme són comparables perquè els instruments de dominació emprats per Espanya són semblants: ús de la llei i de l’aparell carcerari i policial per criminalitzar l’alteritat, assimilació cultural i violència contra la població, ja sigui de forma indirecta —pobresa estructural— com directa —guerres i conflictes—. El que varia d’un cas imperialista a un de colonial sol ser la intensitat i la freqüència en l’aplicació de cada una d’aquestes violències.

Part del problema de no tenir nom és que no et permet comparar i, per tant trobar, punts en comú de lluita i resistència amb altres lluites i resistències que hi ha pel món

A més a més, el cas català té una particularitat que fa que sigui força excepcional a nivell mundial. A grans trets, la metròpoli imperial i/o colonial sol ser, segons els paràmetres eurocèntrics sobre progrés i modernitat, més desenvolupada econòmicament i tècnica que les dominades. En el cas català, no ha estat així. Per això els independentistes que arraconen la llengua i la història per evitar un suposat etnicisme català erren el tret: l’etnicisme català sempre ha estat de caire cívic, perquè és en els valors cívics, i en aquells indicadors de progrés marcats per l’europeisme, que Catalunya pot reclamar alguna mena de superioritat envers Espanya.

De fet, l’espanyolisme nega l’opressió catalana brandant el seu desenvolupament econòmic i científic. Una tàctica comparable amb la que ha fet servir l’antisemitisme, que pinta els jueus com una casta rica que té la intenció de dominar el món. Fins i tot el colonialisme ha servit per estigmatitzar els catalans. Allà on Espanya ha imposat un relat sobre la colonització americana com la d’una trobada entre pobles que va enriquir les dues bandes de l’Atlàntic, no s’ha estat d’afegir que els principals beneficiaris de l’esclavisme i del comerç amb les colònies van ser els pèrfids catalans. Com a conseqüència, bona part de discursos de l’esquerra catalana i espanyola contraris al colonialisme han perpetuat l’imperialisme. La solució no és negar el colonialisme exercit per catalans, ni el racisme estructural present al país, sinó crear una reflexió pròpia, catalana, sobre els processos de descolonització cultural, política, social i econòmica que hem d’endegar. Sovint, el “Catalunya no és una colònia” no s’ha orientat tant a reivindicar una societat catalana antiracista, sinó més aviat per negar el domini castellà.

Part del problema de no tenir nom és que no et permet comparar i, per tant trobar, punts en comú de lluita i resistència amb altres lluites i resistències que hi ha pel món. La imatge d’una dona blanca estatunidenca arrancant la simbologia a l’espai públic que recorda l’assassinat de George Floyd sí que és comparable a la dels escamots arrenca llaços que pul·lulen per Catalunya, així com a la decisió dels tribunals espanyols de vetar de les institucions qualsevol símbol que no siguin els constitucionals. Els instruments de resistència al carrer contra Mossos i les forces d’ocupació espanyoles, Guàrdia Civil i Policia Nacional, com ara llançar-los pintura, han estat recomanats per la Federació Anarquista d’Indígenes dels Estats Units. De la mateixa manera, grups independentistes catalans han establert llaços amb entitats kurdes i basques. En la mateixa època que les activistes afroamericanes denunciaven les opressions específiques que patien per ser dones i negres, Maria-Mercè Marçal entonava el “tres voltes rebel”, i s’articulaven moviments feministes de resistència indígena a l’Amèrica Llatina.

La materialització de la República catalana no és només cosa d’estratègies polítiques institucionals i socials. Necessita un substrat cultural que entengui la naturalesa de la subalternitat catalana i que construeixi tant vies per combatre-la com un imaginari emancipador propi. Posar nom a la seva opressió és un primer pas. Jo proposo imperialisme espanyolista. Si en teniu cap altre de més precís, no dubteu a dir-lo. Però digueu-lo. Perquè ja és hora que en tinguem un nom.