Em penso que va ser Javier Cercas qui va dir, en un article sobre el nou moviment xarnego, que, en tot cas, més que crear una identitat basada en una etiqueta estigmatitzant que fa temps que la majoria de la societat catalana, afectats inclosos, va rebutjar, es podria teixir una història sobre les migracions espanyoles a Catalunya.
Vaig pensar que tenia raó. Cal parlar de migracions per entendre opressions i exclusions. També vies d’emancipació. El meu besavi per part de mare no li va agradar gens que la meva àvia es casés amb un castellà, de la mateixa manera que al meu rebesavi per part de mare no li va agradar que la besàvia es casés amb un senyor de classe obrera. La xenofòbia i el classisme formen part de la història familiar. Igual que la seva superació. Les dades desmenteixen que les persones castellanoparlants siguin més pobres que les catalanoparlants.
El xarneguisme corre el risc d’imposar, si no ho ha fet ja, una història única sobre la immigració espanyola durant el franquisme, desconnectada de tots els processos migratoris que s’han produït tant abans com després d’ella, representada com un fenomen que ha generat unes diferències materials encara ara insalvables. Ni rastre, però, de l’elit espanyola que viu a Catalunya, feta d’alts càrrecs de l’Estat. La portada del llibre Yo, charnego, de Javier López Menacho, és una síntesi perfecta dels relats xarnegos. Per molt que la sinopsi de l’obra apunti a una varietat de veus sobre el tema, en les que tinc entès que m’hi incloc, la coberta mostra les imatges de sempre: una família nuclear, home i dona, amb un nen i, per descomptat, maletes i un sac a l’esquena. La Sagrada Família al fons, perquè el xarneguisme és, sobretot, metropolità. A la il·lustració, ni rastre de les històries de molts espanyols que van emigrar a la resta de Catalunya. Ni dels que es van casar amb catalans de soca-rel. Hi ha xarnegos que ni tan sols van viure a l’extraradi, malgrat el text de la coberta.
El concepte “cultura xarnega” i la referència al poble originari, ni que sigui per dir que els xarnegos no se senten d’enlloc (al pueblo són polacos i a Catalunya espanyols), també és problemàtica. Per a mi, Andalusia no és a Mojácar, el pueblo de l’àvia paterna. No hi he anat mai, al pueblo. Els records que tenia l’avi patern del seu pueblo no eren gens afalagadors. Era un cau de misèria i ell estava millor a Catalunya. Andalusia no és, per a mi, una terra mítica a la qual hagi de tornar per trobar una part de la meva identitat que ha quedat assimilada per la catalanitat. L’ascendència andalusa no em crea un sentiment de desubicació que fa que tampoc em senti d’aquí.
Andalusia és a les cançons que em cantava la iaia, i que jo repetia, de petita, al parc. “El perro saranmangüí estava lamiendo un güé, y cómo lo veía tan tié, le daba con la patí”. És als meus iiiira, quan parlo en castellà, o als qué desabrío. És al padre nuestro que estás en los cielos y dios te salve María llena de gracia que resava abans de fer cagar el tió. En les processons de Setmana Santa que tant agradaven a la iaia, on m’intuïa sota una de les robes de natzarena. Són peces del puzle que sóc jo. Una part de mi, com un braç o una cama. No ho percebo com una identitat, sóc catalana.
El xarneguisme és un oxímoron. És una impossibilitat. No hi ha xarnegos perquè la majoria de xarnegos se senten catalans
El xarneguisme ara és una cultura. La Rosalia Vila i Tobella representa la cultura xarnega perquè canta flamenc, un estil gitano, de gitanos molts dels quals són catalans. Igual que els Estopa, que fan rumba catalana. Cultura gitana, també. L’experiència migratòria, i totes les barreges culturals, les contradiccions, les opressions, les lluites acaben estetitzades, convertint-se en capes de posar i treure. Com la romantització del lumpen que adopta l’estètica d’alguns famosos, sense que pateixin les conseqüències materials del que implica ser lumpen.
El xarneguisme és ara un accent. Segons Brigitte Vasallo, hi ha l’accent xarnego i el català pur, el de l’Empordà. Tant li fa que molts descendents d’emigrants espanyols parlem un català, la nostra llengua d’ús familiar en molts casos, amb accent de Lleida, de Manresa, de Girona, d’Amposta. Tant li fa que maldem per conservar el nostre accent, i els nostres mots, que desapareixen a poc a poc a causa del contacte amb el català de Barcelona, difós als mitjans de comunicació de més audiència.
El xarneguisme és ara una identitat que s’adquireix tan sols desitjant-ho. El mateix Javier López Menacho, que va arribar a Catalunya fa deu anys, es considera xarnego. Quina experiència migratòria pot compartir amb la iaia o l’avi? Quines vivències d’arrelament té ell semblants a les que han tingut els meus pares, nascuts a Catalunya i amb progenitors catalans i andalusos? Es pot comparar una experiència migratòria a la dècada dels quaranta, cinquanta o seixanta del segle passat amb la dels dos mil?
El xarneguisme transforma les situacions personals fruit d’idiosincràsies acotades a un temps i un lloc en una identitat universalitzable. Al meu pati de l’escola hi havia lufos, quillos, i els que érem normals. Al barri de la Balco segurament se’n reien dels lufos i al Passeig i Rodalies dels quillos. De petita m’avergonyia parlar català correctament, perquè això era de lufos. Em sentia ridícula dient xinès, havia de dir txino. Fins que no vaig anar a la universitat no vaig veure que hi havia gent que feia els seus treballs en castellà i que no eren quillos. O que els quillos podien anar a la universitat. I sense beca per ser pobres. Malgrat aquestes experiències de nena i adolescent, no he creat tota una teoria i he organitzat festivals per parlar de la cultura barrejada com a element problematitzador del quillisme i el lufisme. He conegut el territori. La seva història.
He entès que la societat catalana s’ubica en un espectre. A grans trets, a un extrem tindríem el català de vuit cognoms catalans, catalanoparlant, independentista, burgès/pagès, de la Catalunya interior/elit barcelonina. A l’altre hi ha l’espanyol que viu a Catalunya, no té cap cognom català, castellanoparlant, unionista, pobre, de l’àrea metropolitana. Entremig, totes aquestes variables es combinen de mil i una maneres possibles, generant relacions diferenciades d’opressió basades en la mescla de classe, territorialitat i llengua (aclariment, els catalanoparlants som els oprimits en aquesta variable). En alguns indrets es poden concentrar més persones d’una part de l’espectre que d’altres. Això fa que sigui necessari que les nostres experiències es complementin amb d’altres, per copsar el poliedre en la seva magnitud.
La identitat xarnega és tot el contrari. Necessita una catalanitat i espanyolitat essencialitzades, perquè, si no, deixaria d’existir, en no trobar res en base a què diferenciar-se. El xarneguisme és un oxímoron. És una impossibilitat. No hi ha xarnegos perquè la majoria de xarnegos se senten catalans. No hi ha xarnegos perquè si el xarneguisme és barreja, la delimitació de les característiques que conformen el xarneguisme ja implica exclusió. El xarneguisme no és res més que la delimitació d’una part de l’espectre. Acompanyada de la pretensió d’aglutinar tota la basta gamma de matisos que hi ha entre els extrems de l’espectre.