Aquesta setmana, TV3 ens ha regalat un altre programa sobre un il·lustre senyor del Futbol Club Barcelona. Per la periodicitat, l’esdeveniment va camí de convertir-se en la versió nostrada de la retransmissió del Concert d’Any nou de la Filharmònica de Viena. Aquest cop, l’honorable personatge va ser Josep Lluís Núñez, president del Barça a l’època del dream team i condemnat inicialment a sis anys de presó pel cas Hisenda.

La providència va fer que enganxés l’anunci del documental, que no he vist ni ganes en tinc, uns dies abans que l’equip de waterpolo femení del Club Natació Sabadell jugués la final de l’Eurolliga. Malgrat que el Sabadell va acabar perdent la final als penals, està bé recordar que té quatre Eurolligues i és el dominador absolut de la divisió d’honor espanyola —curulla d’equips catalans— amb 15 lligues al sac. L’equip compta amb la millor jugadora d’Europa, la portera Laura Ester Ramos, i amb dues que ho han estat en anys anteriors, Maica Garcia i Anni Espar. Esportistes, totes elles, que han aconseguit mundials, europeus i medalles olímpiques amb la selecció espanyola, també farcida de catalanes. Si li sumem el fet que, a excepció dels grans clubs, i tot i així, el waterpolo català sol funcionar més per la voluntat de qui estima l’esport, que sol competir amb una sabata i una espardenya, hom pot començar a copsar la magnitud de la gesta.

Veient que l’esport català ho peta molt fort, tant en associacionisme com en èxits, estic segura que el cas del Sabadell i el waterpolo es pot aplicar a tants altres clubs i disciplines esportives de casa nostra. Em pregunto, doncs, per què TV3 no ens ofereix més sovint l’oportunitat de conèixer, en horari de màxima audiència, totes aquestes històries que configuren un bon retrat del país i de la seva pràctica esportiva, i alhora són un reconeixement a tota aquella gent —petita i gran; homes, dones i gent no binària—, que hi dedica esforços i hores. Sé que algú em dirà que ja es fa això a Esport 3, però ja ens entenem. Prou, si us plau, de dedicar minuts a un grup de senyors que veiem fins i tot a l’escudella i que, al més pur estil bro (homes que entre ells són molt amiguis), ens expliquen anècdotes gracioses d’altres excelsos bros.

Em pregunto per què TV3 no ens ofereix més sovint l’oportunitat de conèixer totes aquestes històries que configuren un bon retrat del país i de la seva pràctica esportiva

Algú altre em dirà que és clar, el futbol en general i el Barça en particular venen i donen audiència. Jo els contestaré que fantàstic. Que tinc entès que TV3 és aquella cadena que programa en horari de màxima audiència, a competir amb Évoles, futbols i Anes Pastors, documentals sobre els animals del zoo o sobre persones que se suïciden a la Xina; que els dissabtes a la nit, de les deu fins que la son t’abat, et planta el grandíssim FAQs, i que té uns informatius que són líders indiscutibles i amb uns professionals que munten un sidral quan els imposen blocs electorals.

No puc entendre, doncs, com aquesta mateixa cadena és tan tímida a l’hora de desvelar al gran públic diferents realitats esportives. Tampoc com és capaç de programar als telenotícies blocs esportius que, a diferència de la resta de notícies, tenen reservats sempre els mateixos minuts en pantalla. On, per a més inri, part del temps el sol ocupar informació corporativa dels grans clubs de futbol masculí, mentre es dedica un misèrrim 4% del temps a l’esport practicat per dones.

Amb tot, la sensació que tenim a casa és que el Barça femení de futbol només juga un partit a la temporada: una semifinal de Champions contra el PSG o uns quarts contra el Lió. També que els jugadors catalans d’hoquei patins que van donar a la selecció espanyola el campionat del món l’any passat són així de bons per ciència infusa, perquè la resta de l’any ni entrenen ni juguen. Això sí, de si Messi és feliç al Barça, de si l’equip ha entrenat a porta tancada, i de com de gracioset era Núñez quan deia pulutant mentre anava subornant gent per estalviar-se pagar calerons a l’erari públic, en sabem prou per escriure un llibre.