Marina Garcés explicava a Nova il·lustració radical que vivim una època marcada per l’analfabetisme il·lustrat. Som en un període històric en què la gran quantitat d’informació a la qual estem exposats i la facilitat en l’accés a productes culturals de tota mena no es tradueix necessàriament en una acció política per combatre els grans problemes del nostre temps.

Un exemple ben clar d’això és el boom editorial de llibres sobre el procés. Tot just ara ens passa per sobre l’onada de publicacions dels advocats dels presos i les de periodistes que tracten d’escatir què va passar després del referèndum. Malgrat tot, les situacions que hi veiem esbossades sembla que no es materialitzen en cap mena d’acció política tangible: ni una comissió d’investigació al Parlament, ni una demanda d’explicacions als líders independentistes. De què serveix que set dels deu llibres de no ficció més venuts en català tractin sobre el procés si el dia a dia dels partits independentistes no es veu influenciat per l’acció ciutadana nascuda de la reflexió crítica sobre allò que ens diuen a les seves pàgines?

Que les grans decisions que afecten l’independentisme institucional —els tripijocs per les diputacions, els consells comarcals, les alcaldies i els grups al Senat; les negociacions amb el PSOE— estiguin regides pel silenci dels despatxos no és casual: com bé diu Íngrid Guardiola a L’ull i la navalla, la transparència ja no és sinònim de veritat. En la línia de Garcés, Guardiola conclou que la sobredosi d’informació i la seva espectacularització no cerquen res més que la desmobilització de la ciutadania. Pensem en el judici del procés. Teníem un accés en directe, minut a minut, del que allí hi succeïa, fins al punt que els espais informatius el retransmetien com si fos un partit de futbol. El temps que mitjans i societat empràvem fixant-nos en cada detall, en les paraules dels testimonis, en l’actitud de les defenses o en les reaccions de la fiscalia era temps en què no parlàvem de com canalitzar les demandes de l’independentisme. L’objectiu del judici no ha estat mai condemnar a sis, dotze o vint anys els líders independentistes, sinó frenar l’amenaça present que suposaven i llançar un missatge d’escarment als líders futurs. La retransmissió en directe del judici, igual que la voluntat de Marchena perquè fos un procés just, no naixia del compromís amb el servei al ciutadà que han de tenir les institucions d’un estat democràtic, sinó que suposava un element més de propaganda espanyolista.

La retransmissió en directe del judici no naixia del compromís amb el servei al ciutadà que han de tenir les institucions d’un estat democràtic, sinó que suposava un element més de propaganda espanyolista

No cal dir que els partits independentistes han jugat amb la capacitat de modular les accions de la ciutadania, col·locant periodistes o membres dels partits als espais d’opinió dels mitjans catalans. Paral·lelament, creen programes a la xarxa com La Fàbrica de Gabriel Rufián, emès sota la premissa que és un lloc on es pot parlar de tot, sense pèls a la llengua. No deixa de ser irònic: la llibertat que ens ofereixen els partits en espais de comunicació creats per ells mateixos per a glòria d’ells mateixos és la que ens neguen en el moment en què collen els mitjans via publicitat institucional, trucades a despatxos i quotes d’opinadors.

La gran lliçó, tant del 15-M com de les mobilitzacions massives independentistes, és que tant el govern central com els autonòmics poden fer l’orni davant les demandes de la ciutadania organitzada. Com mostra el cas de Podem, la CUP i el govern (in)efectiu, n’hi ha prou que els moviments contestataris tinguin representació a la política institucional perquè, almenys a curt i mitjà termini, l’amenaça a l’statu quo que suposen quedi neutralitzada. Als partits independentistes, aquesta situació els juga a la contra en camp contrari i a favor a casa seva. Davant d’això, tan sols queda tenir una ciutadania independentista crítica, prou madura per collar els seus líders sabent que pateixen els efectes de l’ofec repressiu espanyolista.

Els centenars de llibres, documentals, notícies i reportatges sobre el procés ens poden ajudar a fer-ho. Tanmateix, sense un esforç per part nostra, no ens faran lliures. Ans al contrari.