Els dos anys que han seguit l’1 d’octubre, que es clouran amb la sentència als presos, han de servir perquè l’independentisme faci el pas de l’adolescència a la maduresa política. Més enllà de la temptació de veure les sentències com un nou embat, convindria que fossin el trampolí cap a allò que veritablement necessita el moviment, que és ni més ni menys que cada un dels actors, societat civil inclosa, faci autocrítica, es posi a punt i encari un relleu de lideratges.

La pluralitat del col·lectiu, i la precària situació en relació a l’Estat, complica que algun dels actors assoleixi l’hegemonia, o que l’obtingui sense perdre pel camí el talent de veus discordants. Ras i curt, l’independentisme no es troba en una situació en què pugui prescindir de les habilitats de ningú. Aquest estiu, caldrà que tots hi reflexionem.

Junts per Catalunya ha d’acabar de constituir-se com a formació política i repensar una estratègia basada a prometre jugades mestres i col·locar a les llistes membres de la faràndula independentista. És l’hora que Esquerra Republicana deixi de creure que ampliar la base és sinònim d’omplir llistes amb gent d’altres partits i pari de sorprendre’s cada cop que els comuns facin gala del seu espanyolisme tou per pactar amb el tripartit del 155 o amb independentistes, segons li convingui per tocar poder. També que els seus politòlegs de capçalera abandonin això d’analitzar objectivament situacions que no són res més que profecies autocomplertes, conseqüències lògiques i previsibles de l’estratègia que han recomanat d’ençà de les eleccions del 21-D. La CUP ha d’escollir entre ser una formació política disposada a assumir les contradiccions de tocar poder a nivell nacional o continuar sent un grup de pressió parlamentari guardià de les essències del moviment. L’espai de Primàries ha de reflexionar sobre fins a quin punt és possible trencar la roda partidista, i trobar maneres de combatre la imatge de Messies que ve a salvar l’independentisme i a alliçonar els pobres ignorants promoguda per molts rivals polítics.

Si les veus crítiques volem implicar-nos en la lluita, haurem de carregar-nos de paciència, convertir la ràbia i el ressentiment en energia productiva, esmicolar la supèrbia i explorar noves maneres de tenir un discurs contundent que no sigui vist amb hostilitat

A mi també em toca fer deures. Formo part d’aquells sectors, presents a la societat civil, als mitjans i a tots els partits, afectats per la síndrome de Cassandra. Persones que fa temps que anàvem dient, sense gaire èxit, “així no”. La baixada de l’hort que ha suposat per a molts veure el flirteig de Colau amb Valls ―que no es podrà aprofitar gaire perquè en alguns municipis l’independentisme pacta amb el PSC― no ha fet que se’ns valori més. Seguim sent hiperventilats, un perill per al moviment. La condició de consciència independentista no l’he portada gaire bé. He odiat companys de lluita i he pensat que no valia la pena malgastar energies en un moviment que no aprecia ni les meves aportacions ni les de tantes altres persones. M’he arribat a desesperar davant la constatació que hi ha moltes persones que necessiten fer un procés més llarg que jo per descolonitzar la ment. És fàcil caure en la prepotència i el menyspreu.

Però Catalunya és la meva terra, i costa més del que em pensava enviar-ho tot a pastar fang. Si les veus crítiques volem implicar-nos en la lluita, haurem de carregar-nos de paciència, convertir la ràbia i el ressentiment en energia productiva, esmicolar la supèrbia i explorar noves maneres de tenir un discurs contundent que no sigui vist amb hostilitat. El gruix del moviment, però, haurà d’assumir que defensar una acció política escrupolosament democràtica vol dir avaluar la feina dels nostres representants i acceptar les crítiques. Madurar políticament vol dir denunciar la injustícia a la qual s’ha sotmès els presos i els exiliats, emocionar-se amb el seu discurs, i a la vegada exigir-los responsabilitats per no haver fet el que van prometre que farien. Considerar que les penes que els imposarà el poder judicial espanyol ja compensen els seus errors flagrants és acceptar que la justícia dels colonitzadors és més important que la nostra. Ser adults implica assumir que les crides a la mobilització de Jordi Cuixart són impossibles si no hi ha ningú que expliqui, amb sinceritat i sense voluntat partidista, on s’és fort i on s’és dèbil.

Sigui independentista o no, la ciutadania es mereix transparència democràtica, fet que implica un periodisme fort. Al país hi ha excel·lents periodistes polítics i d’investigació de tots els colors i ideologies, i se’ls ha de donar suport, a fi de pal·liar la dependència envers les subvencions del poder polític. Els columnistes i tertulians tenim una posició privilegiada per fer arribar la nostra veu i això, com deia l’oncle de l’Spider-man, comporta una gran responsabilitat. La vanitat i el flirteig amb el poder són dos enemics forts. Com a novella en aquest camp, he viscut com n’és de complicat mantenir el cap serè quan hi ha tants ulls que t’escorcollen. Alguns dels més veterans farien bé de reflexionar sobre per què fa uns anys escrivien que havíem guanyat i ara són els primers que demanen una reculada; o sobre què implica reivindicar el compromís amb la causa brandant amics que van ser torturats per les forces espanyoles mentre els seus articles, per molt assenyats i contundents que siguin, acaben fent la gara-gara al partit afí. Als articulistes bona gent, els que teixeixen mots que escampen tones de dignitat i bon rotllo, els demanaria que pensessin si el seu som gent de pau és fruit d’un compromís amb la resistència no violenta o brolla de la por a afrontar el conflicte amb Espanya, amb totes les seves conseqüències.

Tenim molta feina a fer aquest estiu. Per sort, a tots els racons de l’independentisme hi ha persones amb talent, visió crítica, empenta i compromís. Es tracta de crear les condicions perquè aquests valors, i no uns altres, siguin els que impulsen el moviment.

Gonzalo Boye
Opinió Aquí no passaria Gonzalo Boye
Bernat Dedéu
Opinió La lliçó Melero Bernat Dedéu