A poc menys d’una setmana de les eleccions del 21-D, l’única conclusió que he pogut extreure del ball de percentatges, escons i vots que estem presenciant via enquestes és que el concepte de victòria serà diferent que en altres comicis. És el que té que l’acte de votar o no votar hagi esdevingut la materialització d’una concepció geogràfica i històrica del que imaginem que és Catalunya. L’1 d’octubre en va ser l’inici, i el 21-D no tinc clar que en sigui l’últim capítol, sinó la porta a una nova fase per comprovar quina cosmovisió es converteix en l’hegemònica.

Quan són les diverses concepcions de la nació, la història i la geografia les que estan en joc, la victòria deixa d’estar sotmesa en exclusiva a unes xifres obtingudes un dia concret i passa a ser una fita a llarg termini, que no només es treballa des dels escenaris de la política institucional. És probable que els resultats del 21-D no facin que les diverses concepcions de Catalunya —i, per extensió, d’Espanya— desapareguin de les ments de la societat catalana de cop i volta, en tot cas condicionarien els mecanismes que tindran per imposar-se.

És per això que una majoria absoluta independentista en els comicis del proper dijous seria només el primer pas d’una llarga marxa per consolidar el projecte de República catalana. Com va explicar el politòleg Jordi Muñoz, la principal feblesa de l’independentisme ha estat que bona part de la societat catalana no ha acceptat els seus passos. Val a dir que aquest rebuig, més enllà de dubtes del tot respectables i lògics —els sectors independentistes també n’han tingut, al cap i a la fi—, ha estat esperonat per un constitucionalisme i una pseudo-equidistància que han transmès la idea, tant de iure com de facto, que l’independentisme no pot materialitzar les seves demandes per la via de la política institucional.

Canviar les regles del joc i fer que s’accepti el resultat de cada prova, mentre guanyes suports per al teu bàndol, és una tasca titànica, en la qual no només s’hi han d’implicar els partits polítics interessats sinó també els seus votants

Com que el debat sobre històries i geografies imaginades és una lluita per la legitimitat, el que cal, en la línia del que diu Muñoz, és que abans de cridar allò de “que guanyi el millor” tots els jugadors es comprometin a acceptar els resultats de la partida.

Sé que es pot veure com a fer volar coloms, perquè part de l’estratègia anti-independentista es basa a tergiversar les normes per condicionar-ne els resultats, com per exemple que l’independentisme sigui l’única força a la qual se li exigeix un percentatge de vots mínim per legitimar-se. Són tàctiques que poden ser efectives a curt termini, però són menys fiables al llarg, perquè com més avança la imposició i la floritura conceptual més hi ha el risc que es desgasti la legitimitat de qui les utilitza.

Canviar les regles del joc i fer que s’accepti el resultat de cada prova, mentre guanyes suports per al teu bàndol, és una tasca titànica, en la qual no només s’hi han d’implicar els partits polítics interessats sinó també els seus votants. El dia a dia i la repressió estatal hi poden jugar en contra, però cal recordar que la tossuderia de la pell contribueix que els humans tinguem memòria, i que ha estat una interpretació de la memòria la que ha fet que l’independentisme hagi arribat fins on ha arribat.

La ferida històrica de molts catalans perviurà també més enllà de la ingenuïtat que van cometre molts polítics independentistes en creure que l’Estat espanyol no faria d’Estat per preservar la seva unitat arran del referèndum

Les agressions patides l’1 d’octubre i la humiliació infligida a Catalunya via 155 han marcat bona part de diverses generacions de catalans. Aquestes ferides —burxades pels a por ellos populars, la definició ciutadana dels independentistes com a anormals, les ballarugues presidenciables socialistes i els qué-desastres qué-maltodos podemites— els han esquinçat del teixit d’Espanya, fins al punt que ja no és possible (o és quasi impossible) recosir-lo. La ferida històrica de molts catalans perviurà també més enllà de la ingenuïtat que van cometre molts polítics independentistes en creure que l’Estat espanyol no faria d’Estat per preservar la seva unitat arran del referèndum, i que, davant de la constatació que anaven errats, van actuar amb paternalisme envers una societat que ha demostrat que, sense ella, el procés no va enlloc.

També d’una campanya electoral independentista que, llevat del cas de la CUP i de sorpreses d’última hora, sovint transmet la sensació portes enfora que les eleccions són una oportunitat per salvar els pocs mobles que queden de l’autogovern més que no pas per legitimar la República. És el que passa quan assumeixes les eleccions i les mesures imposades per un president que fa unes hores has reconegut, ni que sigui de forma simbòlica, com a estranger. O teixeixes un argumentari sòlid i d’unitat amb la resta de forces tot respectant els matisos que permeten a cada formació arribar a molts més votants, o corres el risc que allò pel que has lluitat es dissolgui en l’electoralisme partidista, la temptació de fer pornografia sentimental de l’alliberament dels presos polítics i el domini d’un marc mental que no et reconeix com a legítim.

Així doncs, malgrat el cansament històric, l’electoral i el que neix de la repressió, l’independentisme ha de ser més persistent, cívic i democràtic que mai. La partida és llarga, els resultats del 21-D són la primera prova, però no l’única. Guanyi qui guanyi aquell dia, al final haurem de conviure en un mateix país. I si no assolim aquesta convivència, tota la població catalana en sortirà perdent.