Jordi Pujol va evadir impostos. L’evasió fiscal és un delicte que s’ha de perseguir. L’evasió fiscal és un delicte que s’ha de prevenir. Que Jordi Pujol evadís impostos no és la prova que l’independentisme i el nacionalisme català siguin una invenció de les elits per robar a la ciutadania, per molt que bona part dels líders independentistes actuals s’escarrassin a infantilitzar el votant per perpetuar-se en el poder. La solució a l’evasió d’impostos no és prohibir que els líders independentistes, o nacionalistes catalans (si és que es poden distingir ja), accedeixin a les institucions, ni a cap altra esfera econòmica i social de poder.

La lògica d’aquesta successió de raonaments sembla que es perd per una part dels independentistes quan toca parlar de problemes de seguretat generats per persones estrangeres. Darrerament passa amb els comesos per una minoria de menors no acompanyats, però també ha succeït amb la violència masclista i amb els atemptats islamistes i la radicalització religiosa. La diferència entre Jordi Pujol, un menor no acompanyat i Abdelbaki es Satty és clara. El primer encaixa en el que aquests sectors independentistes perceben com a “un dels nostres”, un català blanc, amb calés i una de les màximes institucions del país. Els altres són això, altres, homes d’un grup aliè. La valoració de l’alteritat en el seu conjunt, i de les circumstàncies que porten a aquest altre a cometre un delicte, genera respostes que dificulten l’abordament efectiu de la delinqüència realitzada per estrangers o catalans racialitzats.

Amb la finalitat de no caure en discursos racistes, sobretot islamòfobs, una part de l’esquerra, tant activista com institucional, ha fomentat un relativisme que ha impulsat una visió paternalista de les persones racialitzades i migrants, a les quals sembla que no se’ls pugui demanar explicacions pels actes que cometen perquè pateixen opressions. Al Regne Unit, i també a Catalunya, activistes i acadèmiques feministes han denunciat que, en el cas dels matrimonis forçosos, el relativisme cultural ha acabat donant més veu als referents masculins de les diverses comunitats que el practiquen que no pas a les dones que lluiten per no ser casades a la força.

Fins i tot les feministes blanques han contribuït a silenciar la veu de dones racialitzades. En el cas de les originàries de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, siguin atees, seculars o religioses, ho han fet adoptant símbols com el hijab per protestar contra la islamofòbia. Feministes que duen hijab, com la britànica Mariam Khan, s’han mostrat contràries a iniciatives com el Dia Mundial del Hijab, impulsat per musulmanes, al·legant que l’acte d’una dona blanca o no musulmana posant-se el hijab per un dia banalitza tant la lluita de moltes dones per no portar-lo, com les iranianes, com la islamofòbia que pateix qui el porta. Quan una part de l’esquerra institucional i militant és més tova amb el fonamentalisme islàmic que amb el cristià, posa en perill la lluita de les persones musulmanes o originàries de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica que hi estan en contra, des de feministes seculars, com Najat el Hachmi, fins a Hasima Golai Hussain, una de les promotores del projecte londinenc Mesquita Inclusiva, que lluita contra la LGTBI-fòbia i la segregació de les dones als espais d’oració.

Una part de l’independentisme és receptiu als missatges racistes perquè la societat catalana és racista

Mona ElTahawy, feminista egípcia que es defineix com a secular, anarquista i musulmana, explica que les dones musulmanes es troben sovint entre l’espasa i la paret. L’espasa és la comunitat musulmana, que no reconeix els drets de les dones, i la paret és el racisme, que espera que una d’elles denunciï el masclisme per atacar tota una comunitat. La situació no dista gaire de la que pateixen veïns d’ascendència magrebí al barri mataroní de Rocafonda, descrita per Cèlia Castellano a El Salto. Per una banda, com la resta de veïns del barri, pateixen la delinqüència d’un grup de menors no acompanyats. Per l’altra, veuen com campen les proclames racistes als grups de WhatsApp de les patrulles ciutadanes, organitzades per frenar la delinqüència.

Seria injust, però, culpar l’esquerra de totes les causes que fan que una part gens menyspreable de l’electorat independentista, no només el propens a votar formacions extraparlamentàries, sinó el militant de JxCat, ERC i fins i tot la CUP, repeteixi les mateixes consignes que Ciutadans, PP, Vox i el sector lerrouxista dels comuns regurgiten per atacar l’independentisme (“3%”, “Convergència!”). Han estat les organitzacions d’esquerres i de persones migrants les que han teixit xarxes de suport veïnals durant el confinament. Activistes com Miriam Hatibi han clamat contra el fonamentalisme religiós, i l’Associació d’Exmenes és un dels agents més actius en la promoció de la inserció social dels menors no acompanyats.

Una part de l’independentisme és receptiu als missatges racistes perquè la societat catalana és racista. Per lluitar contra la delinqüència comesa per estrangers o catalans racialitzats, els simpatitzants de l’extrema dreta espanyolista i independentista, així com els liberals conservadors catalans, fan servir les mateixes tàctiques que els líders independentistes: manipular la vulnerabilitat i la ràbia dels votants oferint-los respostes simples a problemes complexos. Tanmateix, fer política pública en base al racisme no és beneficiós per a ningú que no siguin els seus líders. No és profitós per a la societat en conjunt, que en casos com el fonamentalisme islàmic pot quedar atrapada en una espiral de radicalització recíproca: els extremistes d’un bàndol es nodreixen de les accions extremistes de l’altre, que al seu torn s’alimenta de les accions del primer. Tampoc és fructífer per a les persones racialitzades o migrants: prou dones forçades a casar-se, o maltractades, són reticents a denunciar-ho per por de les represàlies racistes que patiria el seu entorn, així com del racisme institucional que elles mateixes podrien experimentar durant la denúncia.

Tal com conclou Castellano, la clau per abordar la delinqüència comesa per persones estrangeres és “dissenyar polítiques que tinguin en compte totes les vulnerabilitats”. Més que treballar a partir d’identitats, el que proposa l’extrema dreta, el liberalisme conservador i l’esquerra cosmopolita, cal treballar a partir d’objectius. Treballar per objectius implica fer una diagnosi del problema i establir indicadors que permetin avaluar l’efectivitat de les mesures preses. També per desemmascarar tramposos. Què pretens, amb aquesta política? Que no es casin dones a la força, o defensar que la societat occidental és la més tolerant amb les dones? Que no hi hagi delinqüència al barri o expulsar-ne qualsevol menor no acompanyat? Que un islamista radical no cometi una massacre o prohibir la religió musulmana? Els racistes que pul·lulen dins l’independentisme us faran creure que la segona opció és el requisit indispensable perquè la primera se solucioni. L’experiència mostra que ni de bon tros és així. Llevat que vulguem retornar a una Catalunya pura, gloriosa i igualitària que mai va existir.