La mala gestió que els tres partits independentistes han fet dels resultats de l’1 d’octubre ha generat l’aparició d’una bossa de votants independentistes insatisfets, i fins i tot desafectes, amb els seus representants polítics. Els partits intenten ara mantenir-los lligats mitjançant la retòrica de l’altura moral que suposa veure els presos fer xixines els mandrosos fiscals del judici contra el procés, com si les revoltes es guanyessin tenint raó, sent una persona de pau i fent les coses de manera impecable. També mobilitzant l’espantall de Vox per reeditar el Front Popular, com si el primer hagués pogut evitar la Guerra Civil i la dictadura franquista i com si molts rojos espanyols no haguessin tingut tantes ganes de pelar els catalans com els nacionals.

Tot i això, les declaracions dels líders independentistes al Suprem, on no ha fet falta escoltar Santi Vila per constatar que la finalitat del referèndum era negociar amb Madrid i tenir contenta la parròquia que demanava acció, poden incrementar la desafecció. Sobretot si els polítics, un cop passat el judici, no expliquen d’una vegada per totes què ha passat durant aquest any i mig. Les accions polítiques s’han de fiscalitzar amb mecanismes polítics, no amb judicis que serveixen l’estratègia repressora del poder colonial.

A falta que els partits retin comptes i engeguin d’una refotuda vegada vies de participació ciutadana per la construcció de la República catalana (si és que en tenen ganes), els votants desafectes hauran de canalitzar la seva frustració amb accions polítiques com formar part d’un CDR, participar en processos electorals de primàries, o pressionar els partits mitjançant les xarxes socials. El perill és deixar-se engolir per l’apatia o canalitzar la ira amb populisme reaccionari.

Molts independentistes es troben entre l’espasa i la paret: perpetuar una nissaga de polítics que no han complert amb les seves promeses, o deixar-los caure i lliurar unes institucions catalanes als comuns i a les urpes del PSC i el trifatxet

Ara mateix, molts independentistes es troben entre l’espasa i la paret. Entre perpetuar, ni que sigui per tenir una bona base per iniciar una futura escomesa, una nissaga de polítics que no han complert amb les seves promeses electorals, o deixar-los caure i lliurar unes institucions catalanes, que ara mateix tan sols són gestories, als cants de sirena dels comuns, sempre en crisi, i a les urpes del PSC i el trifatxet. Per algú com jo, que va començar a votar durant l’època del tripartit de Montilla i l’Estatut i que té records aigualits del declivi del pujolisme, el procés independentista no només li ha servit per veure la podridura de l’estat, sinó per entendre fins a quin punt les institucions catalanes i, sobretot, les dinàmiques que s’hi estableixen, limiten les aspiracions emancipadores del poble català.

La partitocràcia catalana, que ha colonitzat tota mena d’estructures, en especial els mitjans de comunicació ―instrumentalitzant les subvencions i publicitats institucionals i establint quotes d’opinadors afins―, és un entramat d’incentius perversos pensats per doblegar el talent i posar-lo al servei de la supervivència. A l’àmbit acadèmic, la crítica es considera una forma de respecte envers l’altre; al polític i mediàtic, s’interpreta com una eina per desgastar el rival, defensar la teva capelleta o reclamar una nòmina. Aquest sistema cofoi i pueril, que ha generat un independentisme mesell basat en el simbolisme i la moral, així com un unionisme incapaç de teixir una proposta d’Espanya que vagi més enllà de criticar el 3% convergent, anava bé durant la pax autonòmica, quan l’única relació amb l’Estat era mitjançant l’estira-i-arronsa competencial. Però s’ha convertit en una de les raons de la caiguda durant l’1 d’octubre, en educar una generació de polítics i assessors en la confiança envers la intocabilitat del seu propi privilegi i la benevolència de la metròpoli, i en un condicionant per a la fase posterior, perquè la finalitat del sistema autonòmic és la seva perpetuació.

L’autonomisme, però, no només corseca el talent de qui hi entra, sinó que també n’expulsa molt. Aquest talent, malgrat estar en fuga, també pot ser pervertit pel poder. No per l’autocomplaença, sinó per la ràbia i el ressentiment que genera contemplar la decadència de les institucions i els discursos dels seus representants. És el que em preocupa de la candidatura de Jordi Graupera i el seu entorn tuitaire i mediàtic, a qui molts desafectes hi han dipositat les seves esperances. L’equip de Graupera té el repte de proposar un model de Barcelona i de país que a la vegada sigui engrescador i crític amb el sistema, evitant caure en la pedanteria acadèmica i en la crítica sostrista i lópez-tenista que tant rebuig genera. No és gens fàcil, i no sempre ho aconsegueixen. Tota candidatura contestatària, a més, posa sobre la taula la qüestió de si la regeneració política i la independència es poden endegar conjuntament o la primera ha de precedir la segona. Pensem en la Crida, per exemple, un moviment que es presentava com a transversal, de baix a dalt i amb l’única finalitat de fer la independència, però que malda per desfer-se de velles dinàmiques, com el dirigisme dels aparells de partit.

Així doncs, en la tasca de recosir l’independentisme no només és necessari l’acord entre els partits i la fi de les hostilitats entre els seus apparatàtxiks. També cal esmicolar el sistema que ha empès l’independentisme al declivi, quelcom que, de pas, servirà per millorar els estàndards democràtics de tota la societat catalana. Aquí, la potència creadora dels independentistes irredemptes i inconformistes hi té un paper clau. Evitant, de pas, que bona part del talent del país caigui en la desafecció immobilista i el revengisme caïnita, per moltes raons que hi hagi.