Les persones que s’anomenen cosmopolites em fan molta mandra. No em vaig adonar de quant m’avorrien fins que no vaig conversar amb dos exemplars a la barra d’un restaurant a Barcelona fa uns mesos. L’una era holandesa i l’altra era d’un país occidental prou ric com per mirar-nos als catalans com una colla de pobres salvatges. Parlaven del procés pintant Barcelona ―on l’independentisme no guanya, va apuntar una―, com una mena de Creixent Fèrtil de civilitzacions. La resta de Catalunya ―on l’independentisme guanya, va observar la mateixa noia― eren poblacions habitades pel que vaig entendre que érem pigmeus unicella que cremàvem llibres.

El menyspreu que mostraven per una part del territori que habitaven, la reproducció acrítica d’un marc mental que no era res més que la valoració d’un conjunt de tòpics, va confirmar allò que sospitava des que a la universitat de Londres on vaig estudiar ens parlaven de lluita contra el colonialisme, l’Estat i el neoliberalisme, al mateix temps que ens recordaven que si érem allà era perquè o bé teníem calerons o bé gaudíem d’una beca. Sense una reflexió ―nacional, racial, de classe, de gènere― crítica al darrere, ser cosmopolita no va tant d’anar a l'Argentina i conèixer-la, d’anar a Sud-àfrica i conèixer-la, d’anar al Japó i conèixer-lo, sinó de menjar cupcakes a Buenos Aires, Johannesburg i Tokio mentre mires Narcos a Netflix. De tant en tant, t’endinsaràs a les profunditats del país per entrar en contacte amb un estil de vida arcaic que no ha estat contaminat per aquella civilització i ordre mundials que et permeten viatjar per tot el globus. T’hi faràs fotos amb nens ètnics i les penjaràs a Instagram, saltant-te totes les convencions de protecció dels drets de la infància. En la vida del cosmopolita, allò local no existeix per vida pròpia, sinó que ho fa per ser incorporat a l’experiència vital. Quan allò local emergeix de manera que posa en perill la seva visió del món, si no la reconverteix en quelcom positiu per al creixement personal, ja no és atractiu. Un cosmopolita és un turista perpetu.

Les banderes importen perquè simbolitzen una història, unes relacions socials, una cultura, uns sentiments, una identitat i unes jerarquies de poder

Els cosmopolites passen de banderes, enteses com a metàfora ridiculitzadora de qüestions nacionals. Sovint les ignoren perquè la seva bandera és tan gran que ho cobreix tot i ja no la veuen. Com els peixos i l’aigua. La identificació entre el sentiment nacional propi amb una nació tan hegemònica que passa a ser una no-nació, un estat natural ―entès com a desitjable o no conflictiu― de les coses, fa que tinguin una mena de no-sentiment nacional que, aparentment, els permet connectar amb la resta d’estats naturals que hi ha al món. Això propicia el naixement d’una altra mena de cosmopolites, els que viuen al país d’origen. És el cas de molts cosmopolites espanyols. Els meus preferits són els d’esquerres, els que durant les hòsties de l’1 d’octubre parlaven de “ni Puigdemont ni Rajoy” i ara no entenen per què puja Vox. Diuen que la solució són les mesures socials, com si l’estat fos només una màquina expenedora de subsidis o d’eines per subsistir. Uns dels seus enemics, els neoliberals, tampoc no veuen banderes i consideren que l’estat serveix per fer negocis.

És evident que els cosmopolites espanyols d’esquerres sí que en tenen, de bandera. No faran escarafalls quan algú s’hi moqui, sinó que diran que la llibertat d’expressió passa per sobre dels símbols de la pàtria, perquè la veritable pàtria són els dits callosos de la seva àvia camperola i els versos d’un poema de Lorca. Però seguiran tenint Espanya ―i una visió força espanyolista del que és― com a marc referencial. Les banderes importen, doncs, perquè simbolitzen una història, unes relacions socials, una cultura, uns sentiments, una identitat i unes jerarquies de poder. Simbolitzen un projecte comú que succeeix de manera única en aquell territori i que no pot succeir en cap altre de la mateixa manera. Per això superar “el conflicte de les banderes” a Espanya (i al món) no passa per cremar-les, sinó per entendre les casuístiques que engloben sense la pretensió de creure que no n’estem afectades. En un món de cosmopolites i pigmeus, els cosmopolites sovint no són res més que pigmeus amb ínfules de transcendència.

Marta Roqueta
Opinió No és (només) Vox Marta Roqueta
Marta Roqueta
opinió Feminisme i independència Marta Roqueta