La meva pel·lícula Disney preferida és Mulan, la història d’una noia xinesa de l’era de la dinastia Han que es fa passar per home per lluitar contra els huns. Al film, un dels personatges que em cridava l’atenció era en Chi-Fu, el conseller de l’emperador que supervisava la feina del capità del regiment on es destinava la Mulan. En Chi-Fu acostumava a aparèixer al costat de l’emperador o de l’oficial de torn, sostenint una tauleta on anotava amb tinta xinesa tot el que observava.

Un professor de periodisme, en José Maria Perceval, ens va explicar que buròcrates com en Chi-Fu eren un pilar fonamental de l’imperi xinès. A la pel·lícula, ell recorre tots els racons de la Xina distribuint les ordres imperials que obliguen els homes a anar a la guerra. És fàcil imaginar que, mentre els militars parlaven de glòria i valor en el camp de batalla i dissenyaven les seves estratègies, en Chi-Fu es recloïa a la seva tenda capficat amb qüestions més mundanes, com ara si hi havia prou aliments per al regiment o prou armes per lluitar. En el conjunt de la societat, aquestes tasques de supervivència les han acostumat a fer les dones, i sempre he sospitat que per això en Chi-Fu és presentat amb trets efeminats, escarnits pels soldats del regiment.

Quan escolto els socialistes Miquel Iceta i Eva Granados, i, en el passat, la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, recordo en Chi-Fu. Tal com ho veig, tot Estat necessita una retòrica que mobilitzi emocions i afectes, per generar un sentiment de pertinença entre la ciutadania i perquè aquesta es mobilitzi quan toqui defensar-lo. En els últims mesos, aquest flanc a Catalunya el cobreixen, sobretot, Ciutadans i el Partit Popular. Però l’Estat, si vol perdurar, necessita persones que el facin funcionar cada dia, aplicant lleis que racionalitzen i administren l’emotivitat del discurs nacionalista. I això, en el camp unionista, ho representa el PSC.

Cal tenir present que ens semblen moderats, en part, perquè són buròcrates

La retòrica d’Iceta i Granados em fascina, em causa un respecte inquietant. Quan vull prendre la temperatura a l’unionisme, els escolto amb atenció. Si entres dins el seu marc mental, la lògica és inapel·lable, pulcra, impecable. Com la cal·ligrafia d’en Chi-Fu. Ells no fan el que fan per la pàtria, ho fan perquè compleixen la llei i tan sols obeeixen ordres. Fan el que toca fer. Despatxen el dret a l’autodeterminació amb la serenitat de qui et respon, molt amigablement, que no pots sol·licitar aquesta prestació perquè t’has oblidat d’omplir cert formulari. Per això van viure el 6 i 7 de setembre de l’any passat com una tragèdia similar al primer cop que veus l’assassinat de la mare d’en Bambi i ni tan sols s’immuten quan parlen dels presos polítics. Ens sap molt de greu, sí, bé, han d’estar ben atesos, però van violar la Constitució i l’Estatut, bé que n’han de patir les conseqüències. Si no li agrada, vuelva usted mañana.

Consumada la derrota (momentània) de l’independentisme, n’hi ha qui diu que cal bastir ponts, en algunes àrees, amb els socialistes catalans. Existeix la idea que són més moderats que el Partit Popular i Ciutadans. Cal tenir present que ens semblen moderats, en part, perquè són buròcrates. A la pel·lícula, en Chi-Fu treballava amb la ploma, la tinta i la tauleta, no amb l’espasa. Però ningú dubtava que, igual que els militars, servia l’emperador amb eficàcia, i que s’hi dedicava amb cos i ànima.