A la UIC celebràvem dilluns una nova edició del Global Meeting d'Alumni, l'associació on vam reunir totes aquelles persones que comparteixen haver-se diplomat a les nostres aules en alguna de les diverses titulacions de grau i màster que aquests 28 anys han anat configurant l'oferta formativa. Una oferta que navega entre la prudència necessària a una universitat privada i l'ambició de competir en excel·lència amb les grans del nostre país. Ni fàcil, ni per a demà, però el camí és aquest. Per intentar-ho, aprendre dels qui en saben és imprescindible, i dilluns passat vam tenir ocasió d'escoltar en directe Mario Alonso Puig. Amb el seu currículum d'infart en l'àmbit de la cirurgia i les emergències mèdiques, el seu missatge no va poder ser més esperançador: la ciència ha confirmat que l'amor guareix, que restaura telòmers al nostre ADN, que desbloqueja gens imperfectes, que fa de nosaltres quelcom molt millor quan cooperem, compartim o servim. Curiosament, això ho tenim en comú amb una part molt important del món animal, i, per no anar més lluny ni semblar esotèrics, també està escrit a tots els textos sagrats.

Que ens estimem vol dir que busquem en els que tenim al davant aquell individu únic i preciós que és

Per a algú que pari atenció a la vida i al seu propi desenvolupament existencial, el que afirma Alonso és una realitat contrastable i sempre així. Al meu entorn pròxim, i encara que aquest any ja ha iniciat el camí de la jubilació, una dona ha brillat més cada nou dia. Ella potser no ho sap, però a mesura que els seus cabells es descobrien en blanc argentí, la seva bellesa emergia com mai abans que el temps solqués la seva cara. La Carmen és un cas especial, tot i que no únic, de persones que, de manera imperceptible però consistent, es dediquen a fer millor la vida dels que l'envolten. La Carmen també hauria pogut dir el que ens va dir el Mario, sí, però el Mario té per explicar-ho uns talents especials que —conscient de la responsabilitat que amb el do contreu d'intentar exercir-los bé— l'empenyen a pujar a tants escenaris com el reclamin per expressar un missatge etern i infal·lible, sepultat entre els nostres pecats capitals i les pors que en el fons són el seu abonament fonamental: que ens estimem vol dir que busquem en els que tenim al davant aquell individu únic i preciós que és, i que entenguem que té tants defectes com qui el mira, però que té també una cosa valuosa, de vegades amagada entre traumes i ferides i que per aquesta raó, per aquesta dignitat innata, concedida i eterna ens hauríem d'inhibir de jutjar. Menys judici, més atenció a l'altre, deia el Mario.

Això que el Mario diu, que la Carmen practica cada dia, de cap manera ens ha d'arrossegar a comprar el bonisme de certa esquerra, on sembla que només hi hagi dolents de veritat si són mascles violadors; com tampoc no ens ha d'arrossegar a acceptar sense límits l'individualisme immisericorde de cert missatge liberal, o la intransigència monolítica d'una part del conservadorisme. Saviesa i compassió significa que, en la seva justa mesura, de cadascun de nosaltres es requereixi l'esforç i que, per tant, si no ho fem amb els que són els nostres deures fonamentals, es pugui corregir i sancionar. I abans, prevenir. Perquè encara que el Mario Alonso ens va recordar que la confiança és clau per a la cooperació i aquesta és absolutament necessària per a la innovació, ni tot el que és nou és bo, ni tots els cridats escolten de la mateixa manera.

La conclusió, almenys, per a mi: l'univers és un cor infinit bategant en sístole i diàstole sagrades i eternes, encongit en cada error i expandit en cada cert de la nostra connexió amb aquest Déu del manament nou, tan simple com, pel que sembla, difícil de complir. Gràcies, Mario Alonso, per venir a dir-ho a la UIC. Gràcies, Carmen.