El jutge Manuel Marchena s'ha convertit en un dels grans pilars de l'Espanya de la crosta. De l'Espanya immobilista, antimoderna i retrògrada. Ara ha decidit, a desgrat de les conseqüències que tindrà per a tots els presos d'Espanya, que ell, el Tribunal Suprem, s'encarregarà de dir qui pot o no pot sortir de la presó. Aquesta revolució, que trenca amb el que passava fins ara, no afectarà només els graus penitenciaris, sinó també els permisos.

Marchena continuarà decidint, i amargant, la vida dels presos. Marchena després de Marchena. Del foc no a les brases, sinó al mateix foc.

Si la Fiscalia ja va reclamar en el judici que els presos no poguessin sortir de la cel·la fins no haver complert la meitat de la pena, cosa que Marchena no va poder concedir —no per falta de ganes— ara la Fiscalia i Marchena sí que han pogut jugar plegats. Uns xutant i el segon rematant.

Atenent a un recurs de la Fiscalia, Marchena ha resolt que Carme Forcadell no tenia dret a sortir de la presó emprant la via del 100.2. Aquesta decisió no tindrà efecte sobre Forcadell —els presos estan ja en tercer grau—, però, en apoderar-se Marchena del poder sobre el dia a dia dels presos, el futur d'aquests esdevé més negre encara del que ja era.

Com es cura algú de les seves idees independentistes? Camp de reeducació? Gulag? Descàrregues elèctriques? Lobotomia?

Entre altres coses, com ara una greu desqualificació dels funcionaris i jutges —més de mitja dotzena— que fins ara s'han ocupat de les sortides dels presos, Marchena assegura que el que faci el pres fora del centre penitenciari ha de servir per reinserir-lo en la societat. És a dir, que quan surtin s'han de sotmetre a un tractament específic per prevenir que en el futur puguin tornar a cometre el mateix delicte. El "penediment", una altra exigència de la Fiscalia, de moment no surt explícitament en l'argumentari de Marchena.

Com va dir en el seu dia la titular del jutjat de vigilància número 5, un programa específic sobre la sedició, tal com insistia la Fiscalia —i ara Marchena—, buscaria "canviar o modificar el pensament i la ideologia" dels presos, cosa que va contra els drets fonamentals. Es tractaria, vaja, d'espanyolitzar els presos, tal com el ministre Wert volia fer amb els nens catalans, se'n recorden?

Davant de tot plegat, el primer que un es pregunta és què mou la Fiscalia i el Suprem a perseguir assedegadament la venjança enllà, força més enllà, del judici i la sentència. El segon interrogant, més específic, és com es cura algú de les seves idees independentistes. Camp de reeducació? Gulag? Descàrregues elèctriques? Lobotomia? O potser als presos independentistes se'ls podria enviar a fer pràctiques com a recepcionistes o arxivers a la Fundación Nacional Francisco Franco o a la plataforma Hogar Social?

No ho sabem, perquè no existeixen precedents, la qual cosa aboca els presos independentistes a un carreró sense sortida. A un trampós cul-de-sac.

Podríem anar a buscar —tot i que no és el mateix, atès que van ser condemnats per rebel·lió— el cas dels autors del 23-F. Però no consta que cap d'ells fos integrat en programes de reinserció per deixar de ser enemics de la democràcia o d'ultradreta. Potser els haurien pogut enviar, a tots ells, a fer pràctiques a Amnistia Internacional (era una opció, Amnistia Internacional neix el 1961) o a aprendre's, un trosset cada dia, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, però aleshores —curiós— ningú va pensar en la necessitat de reintegrar els fatxes en la societat.

En el que sí que va pensar el Tribunal Suprem va ser a recomanar l'indult tant per a Armada com per a Tejero. Felipe González va indultar el primer el 1988 (tot i una condemna de més de 26 anys). Esclar que, si tenim en compte l'opinió d'aquest espectre sorgit del No-Do que és Cayetana Álvarez de Toledo, l'1-O va ser "más grave que Tejero y Milans con los tanques".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió Reblant el clau Joan J. Queralt