A vegades, en intentar filigranes, Miquel Iceta acaba equivocant-se. Ha estat el que li ha succeït amb la qüestió del català a l'escola i la crida del PSC a "flexibilitzar" la immersió, presa de posició interpretada per molts, també dins el PSC, com un atac a un sistema del qual els socialistes són corresponsables.

Tot seguit, en recordar el PSC que Catalunya és una nació i que a l'estat espanyol no n'hi ha solament una, de nació, Iceta ha irritat els que havien aplaudit que posés en qüestió la immersió i que assegurés ―sense base― que el sobiranisme s'havia apropiat del català i havia dividit el país pel que fa a la llengua. Com a única prova d'aquesta acusació, el primer secretari del PSC va esmentar el manifest del Grup Koiné, presentat el 2016 (!).

En fi, tot plegat, una operació desafortunada i onerosa per als interessos polítics i electorals del PSC, sempre atrapat entre la seva base social catalana i el PSOE. És difícil, potser impossible, servir una i altre al mateix temps.

La prova ―una altra― en són les dures crítiques que li han dirigit tant Javier Lambán, president d'Aragó, com Emiliano García-Page, de Castella-la Manxa, tots dos del PSOE. L'últim ha denunciat una suposada complicitat d'Iceta amb els independentistes i, referint-se a un possible acord amb ERC, ha deixat anar, amb mal gust, que no vol “vaselina” com a regal de Reis.

Lambán, per la seva banda, ha qualificat el socialista català de supremacista. Referint-se a Iceta, Lambán va etzibar literalment: “El supremacisme, per desgràcia, està fent estralls a Catalunya”. Una acusació aquesta, des del meu punt de vista, gravíssima.

Utilitzar el qualificatiu supremacista suposa, a més a més, ofendre les víctimes del supremacisme real; des dels esclaus als Estats Units fins als jueus assassinats durant l'Holocaust

De fet, era d'esperar que algun dia algú titllés Iceta ―que dirigeix el PSC més lligat al PSOE de la història i que es va empassar el 155― de supremacista català. Però tots hauríem apostat que l'insult el llançaria algun exaltat o exaltada del trio de la dreta silvestre i no pas un compañero socialista.

Que Lambán, d'altra banda, un tipus més aviat mediocre, s'atreveixi a tant, significa unes quantes coses.

La primera d'elles, que el president aragonès és, com qui diu, algú de moral molt prima i un irresponsable. Utilitzar el qualificatiu supremacista suposa, a més a més, ofendre les víctimes del supremacisme real. Des dels esclaus als Estats Units fins als jueus assassinats durant l'Holocaust, passant pels milions i milions d'habitants de països colonitzats, entre ells els colonitzats per Espanya.

Així mateix, si Lambán diu el que diu és perquè creu que entre les bases socialistes d'Aragó i d'Espanya, en el seu conjunt, hi ha moltíssima gent que connecta amb això, que ho comparteix. És a dir, que veu el PSC més com un partit 'català' ―i, per tant, que es pot menysprear― que com una formació correligionària, socialista.

És veritat que Lambán i companyia no tenen el timó del PSOE, una vegada Pedro Sánchez s'ha assegurat de controlar el partit. Això no vol dir, però, que la catalanofòbia no estigui molt estesa entre els que voten socialista, catalanofòbia a què ha contribuït, entre molts d'altres, el mateix Sánchez.

Una catalanofòbia que ara, com veiem, es gira contra ell i li dificulta les coses. Una catalanofòbia que uneix transversalment bona part dels votants ―i dels dirigents― del PSOE amb els de PP, Vox i Ciutadans.

Javier Lambán és un polític chusquero (ha treballat i viscut pel PSOE pràcticament tota la vida) i amb un instint polític desenvolupat, cosa que li ha permès anar prosperant. El primer càrrec institucional que va tenir, el 1983, va ser el de regidor i tinent d'alcalde del seu poble, Ejea de los Caballeros, responsabilitat a què va accedir poc després de llicenciar-se en Filosofia i Lletres a ―sí― la Universitat de Barcelona.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat