Va arribar un dia en què Mariano Rajoy, que havia excitat la catalanofòbia per pur càlcul electoral, que havia maniobrat perquè el Tribunal Constitucional tombés l'Estatut, no va saber què fer amb Catalunya. Al cap i a la fi és un tipus conservador, sí, però sense gaire ideologia ni idees, menys encara pròpies. La seva principal virtut (i defecte) com a governant era no tenir pressa, deixar passar el temps, refiant-se que la boira s'acabaria aclarint. Però no va ocórrer així amb l'assumpte català. I aleshores va decidir treure's el mort de sobre i cedir el control als aparells de l'Estat.

El conflicte, eminentment polític, no es va voler tractar políticament. En comptes d'això, es va llançar el monstre contra l'independentisme.

Els aparells de l'Estat posseeixen ―més encara en el cas d’Espanya― una força brutal, que s'exerceix mercès a uns poderosos tentacles. Uns tentacles que s'estenen més enllà i més ençà dels governs de torn. Una força difícil de controlar, amb ideologia pròpia. Un monstre que pel bé de la democràcia sempre hauria d'estar sota vigilància. Els seus tentacles: forces policials, serveis secrets, cúpules judicials, fiscals, alts funcionaris..., flanquejats per uns mitjans de comunicació sense escrúpols ―amb alguna excepció―.

Els aparells de l'Estat estaven furiosos. Molt més que Rajoy i el seu govern. Si calia saltar-se les lleis, aquells que gallegen de ser-ne els últims guardians se les saltarien. Si calia inventar, inventarien. Si mentir, mentirien.

Van organitzar, amb la participació de l'Executiu, la 'guerra bruta' contra el sobiranisme. La propaganda i la mentida. Les notícies falses. Les acusacions absurdes. Les amenaces. Les pressions i suborns a països estrangers. La repressió. També les destralades per trencar la societat catalana. I la persecució policial i judicial contra els líders independentistes.

Deixar anar el monstre mai no surt de franc. La seva brutalitat ha acabat posant en qüestió l'adulterada qualitat de la democràcia espanyola

Rajoy havia obert la caixa de Pandora. I la caixa de Pandora no es podia tornar a cloure. El monstre havia emergit completament des de la fosca profunditat. Els aparells de l'Estat s'havien desfermat i, ni que hagués volgut, el govern del PP no ho hagués pogut aturar. El monstre, un cop lliure de les seves cadenes, només s'obeeix a si mateix. El rei Felip VI, el dia 3 d'octubre del 2017, no va fer altra cosa que esperonar la bèstia, cridar-la a seguir actuant, a no vacil·lar en la seva envestida. Aquell dia el monstre ―que sent debilitat per la monarquia apadrinada per Franco― es va veure invencible.

Tant com per inventar i sostenir ―fins avui― un relat fals ―la mentida de la violència― per poder acusar de rebel·lió i sedició els líders independentistes. I demanar per a ells condemnes delirants. La realitat, els fets, fa temps que els va deixar d'importar. Tant és així que s'acusa també els líders independentistes de malversació de diners a desgrat que tant Rajoy com Montoro van repetir que la Generalitat no havia destinat ni un euro al referèndum de l'1-O.

Deixar anar el monstre mai no surt de franc. La seva brutalitat ha acabat posant en qüestió, entre molts ciutadans de tota la geografia i també davant els ulls de la comunitat internacional, l'adulterada qualitat de la democràcia espanyola. Una democràcia que la fragilitat i poca consistència de la qual i l’acció cega dels aparells de l’Estat han deixat al descobert. Una democràcia, recordem-ho, que té el seu origen en un pacte ―la Transició― terriblement injust però que va servir en el seu dia ―ja fa quaranta anys― per sortir de l'atzucac. Un pacte que, per cert, a penes va tenir conseqüències per als poderosos aparells de l'Estat, que en van tenir prou amb deixar-se envernissar el llom i acceptar de fer un cert espai per als nouvinguts.

Pel que fa a Catalunya, haver encomanat a la bèstia acabar amb el problema no farà altra cosa que fer créixer la tensió i l'enfrontament. Oimés perquè la dreta espanyola, cada vegada més extrema, ha decidit fer com el Rei, i aplaudir la bèstia i cantar-li l'"¡A por ellos!". Tant el PP i Ciutadans, com una bona part del PSOE, com els aparells de l'estat, com els mitjans de comunicació que participen entusiàsticament i irresponsable de tot plegat, es diuen a si mateixos que ho fan per Espanya. La seva és una idea d'Espanya romàntica, arnada i irreal, que el franquisme va exacerbar, però que ve de molt lluny. Una Espanya en què la diferència és vista com una malaltia molt lletja i no com una riquesa, i que, per tant, no suporta ni respecta els catalans. La constatació que aquesta Espanya és impossible, que mai no s'esdevindrà, està en l'arrel de l'odi, de la voluntat de revenja, del ressentiment amarg de l'amo de la plantació que sent que l'esclau és un malparit traïdor.